L’aire fresc, també metafòricament, ha d’entrar en l’ensenyança

ÒSCAR RUEDA
Domingo, 6 septiembre 2020

Ha corregut la notícia de que alguns centres han habilitat aules en el pati, en taules de pícnic, per a favorir la ventilació i dificultar la difusió del Covid entre l’alumnat. Lloable iniciativa, pero que d’alguna manera s’ha vist entelada per les imàgens difoses, a través de la Conselleria, d’una escola de Xàbia en la que una enorme i extemporànea representació de les barres d’Aragó presidia les taules colocades en l’exterior del centre. La representació imitava la silueta del conegut com a ‘Penó de la Conquista

de la ciutat de Valéncia’ que es conserva en el Museu Històric Municipal del Cap i Casal: una relíquia, com tantes atres, de dubtosa autenticitat i simbolisme, pero que suscita una sorprenent veneració entre certs sectors socials que la contraponen a la Senyera valenciana oficial (secularment tradicional de tot el poble valencià i perfectament documentada des del sigle XV). Uns sectors que, també curiosament, són més abundants quant més nos separem geogràficament de la ciutat de la que pràcticament mai ha eixit el tal ‘Penó’ a lo llarc de la seua existència.

En circumstàncies normals l’història del ‘Penó’ seria una bonica contalla que, com atres llegendes seudohistòriques, adornen el devindre dels pobles. La primera notícia de la seua existència li la devem a Pere Antoni Beuter: un imaginatiu historiador del sigle XVI (o siga, trescents anys posterior a la conquista del Regne de Valéncia per Jaume I); de fet, ell fon també l’acreditat ‘inventor’ de la llegenda dels dits tacats en sanc de Guifré el Pilós per a justificar l’orige de les barres aragoneses, provablament inspirat per una faula cordovesa similar. Beuter, per al sermó de la conquista de 1538, se tragué de la mànega que una bandera que hi havia penjada en el trespol de l’iglésia de Sant Vicent de la Roqueta era el mateix ‘senyal real’ que havia onejat en 1238 en les muralles de la ciutat de Valéncia simbolisant la rendició al seu nou senyor.

Beuter no aportà ningun document que acreditara tal afirmació; documentació que, a hores d’ara, tampoc s’ha trobat, no referint-se més símbol en els sigles anteriors que la Senyera, com a bandera de guerra a la que havien de seguir les milícies de la Ciutat i del Regne. Pero als crèduls cronistes posteriors la feliç idea els enchisà. En la demolició de part del monasteri en 1838, l’apòcrifa relíquia se traslladà a l’ajuntament, mostrant-se junt a la Senyera (la coronada, la tricolor, la verdaderament representativa i documentada) i iniciant la confusió. Una confusió hui transformada en tergiversació, i llastimosament implantada, a lo que es veu, en lo que deurien ser els temples de l’imparcialitat i l’objectivitat: les escoles. Una més, i en van…

Leave a Reply