El autor rememora el conflicto civil por las señas de identidad valencianas y alerta del riesgo de que décadas después el catalanismo imponga sus tesis

DR. VORO LÓPEZ VERDEJO REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA Miércoles, 22 julio 2020

La Batalla de Valéncia: nom que es dona al conflicte que durant la Transició enfrontà a una majoria de la societat valenciana contra un sector polític majoritàriament d’esquerres i catalaniste, en aquell moment minoritari, que trencà en la tradició valencianista d’abans de la Guerra Civil, per a assumir les tesis del pancatalanisme que pretenia impondre la bandera quatribarrada, la denominació «País Valencià», el català com a llengua, la muixeranga com a himne, el 25 d’abril com a festa valenciana i vàries tabalades paregudes. Esta minoria catalanista estava ben situada en el món universitari i polític alienat, pero anava contra una forta tradició secular en quant al nom històtic del territori, el Regne de Valéncia, contra la Real Senyera (baix la que lluitaren els republicans valencians en la Guerra Civil), la llengua valenciana (nom que venia donant-se-li des del s. XV pels clàssics valencians), la normativa ortogràfica de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que fon la primera oficial per a l’us del valencià i en la que es publicà el primer Estatut d’Autonomia, l’Himne de Serrano i de Thous, la Festa del 9 d’octubre, etc.

L’enfrontament aplegà al seu punt àlgit el 9 d’octubre de 1979; en l’Ajuntament de Valéncia onejava la quatribarrada o «bandera del Consell del País Valencià» i des de la plaça atibacada es llançà un artefacte pegant-li fòc a la bandera.

La minoria catalanista perdé la Batalla de Valéncia en les seues reivindicacions fonamentals; l’Estatut d’Autonomia denominà al territori «Comunitat Valenciana»” i no «País Valencià», la bandera oficial és la

Senyera coronada i no les quatre barres, la llengua pròpia és l’idioma valencià i no el català, la normativa llingüística de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana fon oficial, l’Himne és el del mestre Serrano, no la moixaranga i la festa de la comunitat el 9 d’octubre, no el 25 d’abril. Pero els perdedors no donaren la guerra per perduda i denominàren la seua derrota «Batalla de Valéncia», per a indicar que podien perdre una batalla pero guanyar la guerra.

L’història l’escriuen els vencedors segons els interessa, pero encara és pijor quan els vençuts la reescriure. Dia F. Nietzsche que «la guerra fa estúpit al vencedor i rencorós al vençut». Els perdedors rencorosos de la Batalla de Valéncia, no assumiren l’acort i el consens democràtic que suponia l’Estatut d’Autonomia, ho consideraren simplement una batalla perduda i s’acarrassaren en els seus quarters d’hivern, a on prepararen una contraofensiva ideològica, reescrivint l’història contemporànea a on els defensor de la Senyera coronada són uns «blaveros violents d’ultradreta», i els defensors d’una llengua valenciana en ortografia i gramàtica pròpia uns «incults, secessionistes, espanyolistes». És fàcil saber quí són estos rencorosos perque seguixen usant la denominació «País Valencià» i les quatre barres, denominant català a la llengua i usant la normativa catalana, la moixaranga com a himne i celebrant el 25 d’abril. També és fàcil saber qui som els estúpits; som aquells que havem ignorat quí ha fet possible la supervivència d’estes postures ràncies, pròpies dels anys huitanta, i que estes prosperen en la societat valenciana de cara a la batalla final, a una nova i possiblement definitiva Batalla de Valéncia. Açò ho han fet possible les constants i millonàries subvencions de la Generalitat de Catalunya per a crear una infraestructura que va des dels repetidors de TV3 als premis, ajudes i subvencions a entitats i persones valencianes. El catalanisme s’ha enfeltrit en l’extrema esquerra i inclús en partits com el PSOE i PP, ha copat les universitats, ha adoctrinat al professorat i estos als alumnes, té un viver de futurs seguidors en la desgraciadament radicalisada Escola Valenciana, ya conta en una força

política pròpia com Compromís, que des de la Generalitat i ajuntaments subvenciona generosament en diners valencians a entitats catalanistes com Acció Cultural del País Valencià, entre moltes atres, mentres nega qualsevol ajuda a entitats valencianistes. En els anys huitanta era una batalla principalment pels símbols, hui l’estratègia es centra en la llengua, que és la mèdula espinal del proyecte de «països catalans». Desgraciadament havem perdut molt de terreny en esta batalla. El PSOE- PSPV en els anys huitanta eliminà la normativa valenciana de la RACV i impongué en l’ensenyança i l’Administració la normativa llingüística catalana; el PP ve posant-se de perfil des dels huitanta i acabà creant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que no de la Llengua Valenciana, i la dotà d’acadèmics catalanistes blindant-la en l’Estatut d’Autonomia, condició que Jordi Pujol posà a Aznar per a fer-lo president. Ara esta acadèmia diu que el valencià és català, que se li pot dir català contra lo establit en l’Estatut, i que ha de convergir en ell per mig d’una normativa catalana unitària.

Pero el catalanisme no solament és cosa de banderes i idiomes; és notícia recent que Esquera Republicana de Catalunya reclama al Govern que paralise l’ampliació del port de Valéncia, mentres que el de Barcelona amplia la seua principal instalació. La «pela és la pela», eixe és l’interés primer i últim del catalanisme, com ha demostrat la família Pujol-Ferrusola.

Si els valencians acabem parlant català, el domini llingüístic català donarà pas a un atre domini, un domini polític i econòmic a on Barcelona serà el centre de tots els «països catalans». Podem perdre la segona Batalla de Valéncia i pot ser que també la guerra si no passem a l’acció com férem en èxit fa anys.

Leave a Reply