UN ATRE TESTIMONI DE L’IDEPENDÈNCIA DE LA LLENGUA VALENCIANA DINS DEL SEU SISTEMA IBERO-ROMÀNIC DIT PER UN CATALÀ DEL SIGLE XV
Un docent català del S.XVI diu que la Llengua Valenciana li és “estranya i estrangera”
En 1521, la tècnica de l’impressió donava a llum un llibre famós del mallorquí Ramon Llull titulat “Blanquerna”, que va traduir un català, Joan Bonlabi, de Rocafort de Queralt, Tarragona, quí va estudiar en Valéncia, a on va acabar de professor de Retòrica.
Va cursar estudis eclesiàstics i va ser ordenat sacerdot, marchant els últims anys de la seua vida a Barcelona, a on va morir.
Va ser un gran enamorat de l’obra de Ramon Llull, escritor descendent d’una família noble de Palma de Mallorca, ciutat en la que va nàixer en 1233. Est, despuix de dur una vida mundana, es va fer franciscà i missioner, morint màrtir en Algèria en 1315.
De la seua filosofia i teologia va sorgir l’Escola Luliana, que va florir molt en Valéncia, ciutat en la que varen ser editats casi totes les seues obres, a lo llarc del sigle XVI.
Les seues obres que més nos interessa ací són “Blanquerna” i “Llibre d’oracions i contemplacions”, les quals varen ser fetes en l’imprenta “de Joan Joffre, prop lo mili de la Rovella” Per tres voltes en “Blanquena” i “Llibre d’oracions i contemplacions”, apareix que l’obra havia segut traduïda a la Llengua Valenciana:
“Traduït i corregit novament dels primers originals i estampat en Llengua Valenciana”.
“Pero no es açò – acota l’investigador valencià missen Josep Alminyana Vallés en el seu anàlisis sobre l’autor -, també nos crida l’atenció poderosament un detall: un home català, d’orige tarraconí, diga que escriu o traduïx el llibre en Llengua Valenciana; en l’Epístola o proemi que diu:
“segons me pregua me prengues yo lo carrech, coneixentme affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni meyns llimat en dita lengua, com sia a mi pregia y strangera.”
En conseqüència, un català diu que escriu en Llengua Valenciana i demana disculpes de no conéixer prou be el valencià, per ser-li una llengua estranya i estrangera”.
Font de Joan Pujol Castell
