Des de les Cròniques del rei Jaume I fins a la célebre novela del Segle d’Or valencià Tirant lo Blanch de Joanot Martorell o L’Espill de Jaume Roig trobem referències explícites a les ‘falles’. No obstant, aquelles poc tenien a vore en les falles de ‘ninots’ que coneixem hui en dia. En orige una ‘falla’ era una ‘antorcha’ i fon Martorell un dels primers autors en referir el sentit de ‘foguera’ en el Tirant. Aixina puix, esta classe de falles o fogueres és antiquíssima i no és privativa dels valencians; en uns atres pobles de l’àrea mediterrànea també se’n feen des de ben antic. En diverses ciutats de Croàcia, per eixemple, han aplegat fins a hui unes festes que tenen grans similituts en les nostres Falles –destaca, especialment, el cas d’Imotski, a on acaben la festa cremant un ninot satíric que rep el nom de ‘Bako’–.
No es pot assegurar en certea el moment exacte i la forma en que naix la ‘falla’. Històricament s’han presentat diverses hipòtesis al respecte pero la del ‘parot’ és l’única que ha calat en l’imaginari colectiu. El ‘parot’ o ‘estai’ era el pal de fusta sobre el qual penjaven el cresol els fusters i que cremaven en la vespra de Sant Josep. U dels primers autors en fixar eixa teoria fon el Marqués de Cruïlles en 1876. Per part seua, Teodor Llorente Falcó, director de Las Provincias, publica en març de 1934 un reportage en el qual assegura que la festa de les Falles com a tal naix en els inicis del segle XIX i parla dels ‘ninots’ que es podien vore en els carrers, penjats en cordes des de les finestres i els balcons de les cases. Posteriorment, Gayano Lluch associarà l’orige remot de les falles en determinats rituals pagans, encara que no descarta la teoria del ‘parot’.
Siga com fora, lo cert és que l’organisació colectiva de la festa s’enceta en la década dels 30 del segle XX, en la creació de la ‘Junta Central Fallera’ –el nom originari fon ‘Comité Central Faller’–, i va fins a l’esclat de la Guerra Civil. En acabar el conflicte, entrats ya en els anys 40, continuaran construint-se els fonaments de les Falles actuals. Des de llavors, la festa ha canviat i evolucionat molt, encara que conserva eixos fonaments. A hores d’ara, encara assistim i assistirem a novetats i canvis que no són sino més que la natural conseqüència de l’evolució i el pas del temps.
Concretament, l’any 1927 representa un punt d’inflexió en el món de la festa fallera. En este any la Societat Valenciana Foment del Turisme inicia, en un èxit inesperat, la promoció turística de les Falles fòra de les fronteres valencianes. Si be esta societat ya havia intentat conseguir descontes i ventages per a que pogueren assistir visitants a les festes valencianes en ferrocarril, ara fletarà un nomenat tren faller que dugué numerosos visitants madrilenys a la capital valenciana. Des de 1927 les Falles estigueren plantades tres dies i fòra de Valéncia comença a despertar-se un interés inusitat per les nostres festes. En 1928 es planten 63 Falles i es fleten ya dos trens, un des de Madrit i un atre des de Barcelona. Pareix evident que el coneiximent de les Falles fòra de Valéncia i lo que representaran a partir d’ara com a atractiu turístic serà un dels motius pels qual el creiximent de la festa anava a ser espectacular: En 1929 es planten més de cent falles i la mateixa Societat que havia fletat els trens, encomana a l’artiste d’Albaida Josep Segrelles el disseny d’un magnífic cartell per a anunciar en tota Espanya i també en l’estranger les festes falleres. Eixe any, la mateixa societat encomana al mestre Josep Serrano, que vivia en Madrit, un passodoble dedicat a les Falles. Uns dies abans de les Festes apleguen un centenar de còpies d’El Fallero, que s’estrenarà durant les festes, en un èxit que el popularisarà com a himne faller fins als nostres dies.
Des de la década dels 40 es feu habitual en el món de les Falles una creixent professionalisació de les Comissions, que era necessària davant dels presuposts cada volta més alts. Es popularisaren les traques, les mascletaes o la despertà. I també l’interés creixent per la festa fallera. Valguen estes paraules de l’hispaniste francés Maurice Legendre, plenes de candidea, per a tancar este breu repàs històric: “Reduciendo a cenizas más de cien fallas, Valencia nos hace comprender con qué facilidad y con qué desinterés crea la belleza (…). En este día no pretende la perfección; comenta, en obras efímeras, acontecimientos efímeros. Si pretendiese conservar las obras, las vería marchitarse y destrozarse; por eso anonada en el esplendor del incendio, bien segura de reproducir otras más ingeniosas todavía y más lindas, cuando le convenga; y sin duda aquello significa que el pequeño grano de malicia no está puesto más que para la alegría de un día y no para molestar indenifidamente a la persona o institución que se han hecho figurar” .
En l’actualitat, en una festa catalogada per l’Unesco com a ‘Patrimoni Immaterial de l’Humanitat’ des de 2016, només en la ciutat de Valéncia se planten unes 800 falles, entre grans i infantils, a les que se sumen les d’un gran número de poblacions valencianes –que sumen unes 250 comissions més–, d’uns atres racons de l’Estat i inclús d’uns atres països. Una de les descripcions recents de les Falles més gràfiques és la de l’escritor i periodiste santmateuà Obduli Jovaní: “Les Falles, eixa cabal desmesura”. Les Falles són possiblement una desmesura, pero una desmesura calculada, ordenada i perfecta. Un reflex de la rica cultura popular festiva valenciana, que ha creixcut i evolucionat en el pas del temps fins a hui.
Juli Amadeu Àrias
Director de la revista «Lletrafaller»