Sobre els models llingüístics valencians i la pèrdua de temps
Òscar Rueda
Vicepresident de Lo Rat Penat. Acadèmic de la RACV i secretari de la Secció de Llengua
El 21 de juliol LAS PROVINCIAS publicà un artícul meu (“Els deures del pròxim curs”) en el que mostrí certa desesperació pel fet de que reflexions escrites fa dèu (o trenta) anys, entorn a la controvèrsia idiomàtica valenciana, eren totalment aplicables a la realitat de 2024. El text provocà una resposta inesperada d’Abelard Saragossà, acadèmic de la AVL, qui, donant-se per aludit, escrigué una reflexió en un atre mig, tildant el meu artícul de “reacció” que “deformava” una proposta que llançà en juny. Per a Saragossà “no haurien d’haver tres models diferents: el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el de les universitats públiques valencianes, i el de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana”, i s’hauria de “dialogar d’una manera constructiva per a establir acords en el camí cap a un model únic”.
Clar que hi ha un problema de model llingüístic, que potencia la contínua baixada social de l’us de l’idioma. Res seria més beneficiós per al valencià que un únic model idiomàtic propi, no discutit i assumit per tots. Com diu Saragossà, un model que permetera fer de la llengua valenciana “un us i un foment transversals, en els quals participen tant la dreta com l’esquerra”. Pero la primera objecció que devem fer a la proposta de Saragossà és de pes: el model de les universitats públiques valencianes i el de la AVL són essencialment el mateix. No és de veres que, com a sovint se pretén, existixca una ‘equidistància’ entre dos ‘extrems’ (un model ‘universitari’ ‘ultracatalà’ i un model de la RACV ‘ultravalencià’) i una intersecció central benigna i tolerant, encarnada en un model de la AVL que exclouria les parts més divergents dels atres dos.
Al contrari: la AVL abraça per complet i considera íntegrament correcte eixe model ‘universitari’ d’ara, radicalment separat i anulador dels usos vernàculs del Sénia al Segura (ai, si Fullana i la seua Càtedra alçaren el cap…). De fet, la AVL el declarà oficial ya en 2002, quan decidí aprovar “com a referent normatiu oficial del valencià, a tots els efectes, el conjunt de criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els texts i documents de la Conselleria de la Generalitat Valenciana des de l’aprovació de la Llei d’Us de 1983”; a l’hora que excloïa totalment el model idiomàtic de la RACV usat abans per la Conselleria, i deixava en l’allegalitat als seus usuaris. El resultat el trobem hui en lo que s’ensenya en les escoles o es pregunta en els exàmens de la Junta Qualificadora; en l’horror que es llig en qualsevol web municipal; en el desgavell llingüístic d’Àpunt, pijor que Canal 9; o en lo que (no) trobem en les plataformes digitals, llibreries o biblioteques.
La segona objecció és ètica. Reproduïm les paraules d’Antoni Ruiz Negre en el Sopar dels Escritors de 2023, expressant el sentir del colectiu d’autors que seguim les normes de la RACV: “Renunciar a lo que es sent o es pensa potser és lo últim que se li dega demanar a una persona. Tant com demanar-li silenci (…) Uns i atres, per acció o omissió, feren que la llabor a desenrollar pel grup d’escritors valencians resultara difícil, quan no impossible, negant ajudes, silenciant sos treballs, impedint sa presència en certàmens i concursos, prohibint la contractació en circuits teatrals”. Una implacable estratègia de chantage i borrat de la dissidència llingüística valencianista, en episodis com l’intent de censura a la poeta Ampar Cabrera en el Llibre Faller, o la retirada d’ajudes a Lo Rat Penat per allojar en la seua web un artícul crític en la AVL. O una convocatòria de la Conselleria d’Educació que ¡en 2024! continua excloent-nos expressament per raons normatives… en unes bases idèntiques a les que establí el govern del Botànic en 2015.
Si estos són els “interessos privatius” a que el senyor Saragossà fa referència, serà precís recordar-li que ningun acadèmic de la RACV, mestre de Lo Rat Penat, escritor, editor de L’Oronella o Mosseguello còbra un jornal per la seua faena cultural, realisada en el temps lliure que furta a la seua família o el seu oci. Donar la difusió mereixcuda als nostres escritors, respectar la llibertat d’expressió i creació lliterària, no discriminar ni denegar ajudes en funció de la normativa lliurement triada (com el Síndic d’Agravis dictaminà en 2017) són reivindicacions humanistes prioritàries que la Generalitat deu assumir ya. I donat que la AVL és virtualment inabolible des de 2006, urgix reconéixer l’oficialitat adicional de la normativa de la RACV com a necessitat imprescindible cap a una resolució justa del conflicte en igualtat de condicions per a tots.
La tercera és netament pràctica. Si es vol potenciar un model llingüístic valencià “identificador, assimilable i practicable“, no es pot acceptar beatíficament la destrucció de l’estructura llegal de llengua que el valencià havia conseguit en l’Estatut d’Autonomia de 1982. Coincidim en Vicent Mompó, president de la Diputació, qui afirmà en este diari que “si [el valencià i el català] fora lo mateix, podria dir-se igual. És evident que no és lo mateix”. Si és aixina, per a evitar contrasentits, convindria que Saragossà li explique cóm casa això en l’acort que la AVL firmà en 2020 en l’Institut d’Estudis Catalans, en el que assumí “la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana”. Perque és això lo que realment impedix (i cada volta impedirà més) que un model llingüístic valencià, el que siga, tinga una repercussió real en la societat.
No debades la raïl del problema, lo que condiciona realment el conflicte, està en si el valencià és una llengua o un dialecte segons les clares definicions sociollingüístiques de Hudson, Kloss o Stewart. Perque, ¿per a qué fer dos versions diferents, si per a la AVL el valencià és català i són la mateixa llengua? Eixa és la llògica pregunta que es farà, posem per cas, un juge extremeny del Tribunal Suprem, un membre eslové del Consell d’Europa, una empresa cinematogràfica alemana o un informàtic de Google, si han d’encarar el dilema en el seu camp d’actuació… i descobrixen lo que pensa la nostra “institució normativa oficial”. ¿Està d’acort Saragossà en que una versió oral o escrita en valencià deuria acompanyar sempre a cada versió en castellà, català, vasc i gallec d’un ‘best seller’, una película, una web, l’etiquetat d’un producte, un llibre escolar, un anunci publicitari, una série de dibuixos animats, un traductor automàtic, un programa informàtic o un sistema de reconeiximent de veu? Si és que sí, el valencià és llengua: anem per bon camí. I si és que no (perque ya va be la versió en català), el valencià és dialecte i, en eixe cas, un “model llingüístic valencià” és inoperant i prescindible… com prescindible serà que continuem raonant. Ahí està el moll de l’os: lo que hem d’aclarir primer. Com també està, per cert, en saber encaixar be les crítiques i la discrepància; perque és lo que nos separa de l’essencialisme i l’elitisme.