Traduït a Llengua Valenciana per Xavier Carbonell.
Tal i com nos menciona l’associació Círcul per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural a data de giner de 2021:
Es porta demanant des d’abril de 2017, en ocasió del 175 aniversari del naiximent del gran arquitecte Rafael Guastavino Moreno, la colocació d’un bust, una placa o un monolit -alguna cosa més que un simple carrer en el districte Marítim- que otorgue un mereixcut homenage, en el desaparegut carrer Punyaleria de Valéncia (hui Plaça de la Reina), a l’arquitecte valencià més internacional.
En les entranyes de Nova York es troba un dels majors tesors de la ciutat, obra d’un valencià: En Rafael Guastavino. Pero dita construcció no és l’única amagada en una ciutat que encara hui li recorda com un dels grans arquitectes de Nova York. Baix el Pont de Queensboro, i amagat baix la seua estructura metàlica, es troba una de les obres mes impressionants de l’arquitecte valencià: el mercat del pont de Queens.
Don Rafael Guastavino Moreno (Valéncia, 1 de març de 1842 – Black Mountain, Asheville, Carolina del Nort, 2 de febrer de 1908), fon un visionari i innovador arquitecte, que va viajar a l’atre costat de la mar, en el seu fill Rafael Guastavino Expósito en 1881 en busca de riquees i d’èxit professional (sense saber pràcticament res d’anglés). Creuar l’oceà no va deure ser res fàcil a l’edat de 39 anys, on ademés anava acompanyat per la passejadora i dos filles d’esta. Feya poc que s’havia separat de la seua dòna Pilar, qui va emigrar a Argentina.
L’obra d’este gran valencià, i del seu fill, seguix present a dia de hui al voltant del món pero en especial en una ciutat del nostre planeta: Nova York.
L’arquitecte valencià va estudiar, des de la seua marcha en 1861, en l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona, aplegant fins i tot a començar la seua trayectòria com a arquitecte abans de finalisar els seus estudis. La seua marcha a la ciutat dels gratacels i la posada en marcha en 1888 de la seua companyia “The R. Guastavino Company”, supondria tota una revolució arquitectònica en la ciutat, on ademés cal destacar la fabricació pròpia de productes ceràmics des de 1900.
No solament és artífex de més de 1000 edificis i llocs al voltant del planeta, també va colaborar en grans obres realisades pels arquitectes de més reconegut prestigi de l’arquitectura americana.
Està considerat com un dels grans arquitectes de la ciutat de Nova York. Prova d’això és el llegat que es dispon a dia de hui ademés del seu mereixcut reconeiximent que ha tingut a través de publicacions, exposicions i reconeiximents d’experts en la matèria i reconeguts arquitectes tant del moment com del passat.
El seu èxit, en gran part, es deu sobretot a les nomenades voltes de rajola plana o tabicades, tradicionals en Valéncia i Catalunya, i que en arquitectura molts criden “Volta Catalana”, encara que este és un sobrenom i no l’original. Esta tècnica és utilisada tradicionalment en Valéncia per a construir l’element resistent de les escales – (nota del traductor)
En arquitectura molts criden a este tipo d’obres “Volta Catalana, que no cal confondre ni extrapolar el nom arquitectònic a la situació actual i que el seu nom original, i correcte, és “Volta Tabicada”.
Les Voltes tabicades, inicien la seua presència en l’Est de Al-Andalús en el s. XII, per tant són d’orige Oriental. Inicien el seu recorregut per l’història de manera molt ràpida i impetuosa centrant-se en l’Arquitectura de les societats frontereres de la primer mitat del s. XIV. El desenroll fon molt ràpit per tots els territoris de la Corona d ́Aragó. Serà en l’Edat Mija a on se desenrollaria pel Món Hispànic i per Europa, sent este temps d’una extraordinària creativitat i d’extensa experimentació. (nota del traductor)
Gràcies a l’incorporació de nous materials com el ciment portland (i el morter en este ciment més resistent) en lloc dels morters de calç i elements metàlics, ademés del seu ingeni i innovació, era una solució clara contra el fòc que fins i tot el mateix capcionava per a demostrar la seua resistència i evitar aixina fets ocorreguts com el gran incendi de Chicago de 1871.
De la construcció que vos fem referència en el títul i portada d’este artícul és “l’estació fantasma de City Hall”, una impressionant obra en voltes de l’arquitecte valencià. Pero, llamentablement, no és possible visitar-la a dia de hui ya que està tancada a calç i vora. Dita estació està oberta solament per a membres del Museu de Trànsit de Nova York i en ocasions especials, encara que segons conten existix un “truc” per a poder visitar-la tal i com nos conta https://www.diariodelviajero.com/america/las-estaciones-fantasma-del-metro-de-nueva-york-city- hall
Sobre la seua vida nos parlen molt be en https://www.revistaad.es/arquitectura/articulos/rafael- guastavino-el-arquitecto-valenciano-que-conquisto-nueva-york/18983
Entre les seues numeroses obres (les més destacades) a on va participar o va deixar la seua chafada es troben, ademés de la que fem portada en est artícul, les següents disposicions:
– Mercat del pont de Queens.
– El Oyster Bar, de la Grand Central Terminal de Nova York, ademés de la “galeria dels murmuris” adjacent. El Hall de la Grand Central Terminal és característic de les voltes patentades de Guastavino.
– Auditori Baird del Museu de Història Natural de Washington.
– Biblioteca pública de Boston, destacant la seua gran sala i el hall.
– Capilla de St. Paul de la Universitat de Columbia, Nova York.
– Catedral de St. John the Divine, en Nova York.
– Restaurant Vanderbilt Hotel YMCA en Nova York, volta de Guastavino.
– Vestíbul del registre d’entrada de l’antic centre d’acolliment de Ellis Island, la que va ser porta d’entrada a Amèrica per a millons d’emigrants d’Europa durant decenis.
– West Side Market (Mercat de l’oest), en Cleveland
– Buffalo Central Terminal.
– Carnegie Hall, una sala de concerts en Manhattan, Nova York.
– Federal Bank de Nova York.
– Llonja de Valéncia en Chicago
Per cert, l’arquitecte valencià també va ser artífex d’una reproducció de la Llonja de Valéncia en l’Exposició Universal de Chicago de 1893 per a commemorar el quart Centenari del descobriment del Nou Món.
Guastavino va faltar el 2 de febrer de 1908. Al dia despuix del seu decés, el periòdic “New York Times” es feya eco de la notícia i indicava en l’esquela que era l’inventor de la “Guastavino Arch”, deixant el seu sagell particular per diversos llocs de la ciutat. Pero en el decés d’En Guastavino pare, el llegat continuaria en el seu fill Rafael, i que fins i tot a molts encara hui, els costa reconéixer si són obres del pare o fill.
Dir que en l’esquela hi ha un erro publicat aquell dia, ya que Guastavino va fallir als 65 anys i no als 55. Rafael Guastavino està soterrat en l’iglésia de Sant Llorenç (Asheville, Carolina del Nort), construïda per ell mateixa; la planta de la qual i la seua frontera són una rèplica de la Basílica de la Mare de Deu dels Desamparats.
Un dels grans estudiosos de la seua obra va ser, per eixemple, l’investigador i historiador Francisco Agramunt, pioner en divulgar l’obra i la figura de Guastavino en Espanya a través d’ensajos publicats en archiu d’art valencià i atres disposicions, aplegant fins i tot a posar-se en contacte en els seus familiars en Valéncia i en Amèrica i “descobrir” per eixemple que era francmaçó i amic de Blasco Ibañez i Sorolla.