Les llengües no naixen de la nit al matí, ni per “generació espontànea”, concepte que utilisen tots els que es dediquen a investigar l’orige, desenroll i evolució o creació de les espècies, tant del Regne Vegetal com del Regne Animal.
Els orígens de les llengües són prehistòrics, tal i com nos ha ensenyat el Dr. Xaverio Ballester, autor del número 10 de ELEA, obra que publiquem en especial dedicació i encabotament.
En este cas es troba la Llengua Valenciana que, sense dubte, afona les seues més profundes raïls en la més profunda prehistòria valenciana.
Entre les llengües que deriven del prehistòric «indoeuropeu», que segons alguns investigadors va aplegar a l’occident mediterràneu i europeu en la cultura neolítica, no es troba ni la vasca ni l’ibèrica, l’orige de la qual el pre-indoeuropeu és inqüestionable, lo que invalida tota possibilitat de que el Neolític aplegara a les nostres terres a cavall d’una invasió humana, confirmant, en tot cas, la simple aculturació per circulació de tecnologia i productes en totes direccions.
Els valencians podem sentir-nos orgullosos de conéixer la nostra primera llengua escrita, la Llengua Ibèrica, els texts de la qual més antics es remonten als sigles V-IV a. de Crist.
A diferència de la Llengua Vasca, coetánea, anepígrafa en els seus orígens, de l’Ibèrica tenim més de mil texts o trossos d’ells.
Desgraciadament, encara que la podem transcriure en ajuda de l’alfabet llatí per conéixer la major part de les seues equivalències, la seua traducció encara no és possible; despuix de la seua transcripció els texts resultants són ininteligibles.
Per això no deu estranyar els constants esforços que, des de la Diputació Provincial de Valéncia, a través de la Secció d’Estudis Ibèrics “D. Fletcher Valls” de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, fundació pública d’aquella i de la Secció d’Estudis Arqueològics Valencians-SEAV de la pròpia Diputació, es realisen per a conseguir la clau que nos permeta llectura i traducció total.
Els esforços desplegats per abdós seccions, que tenen el seu màxim exponent en l’organisació dels anuals Seminaris de Llengües i Epigrafia Antigues, i la publicació conseqüent Elea, no tenen una atra finalitat.
Arrepleguem en el número 10 de Elea un treball del Dr. X. Ballester que no es va presentar a cap dels seminaris, que ho va fer l’ilustre catedràtic per al mereixcut homenage que se li va tributar al Dr. Badía i Margarit, que la seua laboriosiyat ha segut inqüestionable i que deguera ser eixemple per a tots els investigadors, encara que a voltes les seues arriscades o precipitades interpretacions no hagen alcançat la mateixa consideració.
És evident que el llatí va influir decisivament en la substitució llingüística que va tindre lloc a partir del sigle segon abans de nostra era en el territori ibèric valencià, despuix de la conquista romana i la nostra plena incorporació al nou orde mediterràneu que es va impondre a través de la primera globalisació coneguda.
Pero no és menys evident que la substitució no va ser total. I si açò es creïa per simple intuïció, despuix de l’obra del Dr. Xaverio Ballester els arguments llingüístics que avalen esta creència, fonamentant-la, són ya inqüestionables.
Durant molts anys, la major part dels valencians va creure fermament en la personalitat i identitat de la seua pròpia llengua, l’Idioma Valencià, pero, llevat aportacions rigoroses del Dr. Penyarroja, el restant no terminava de ser assumit per la Comunitat Científica independent i no captiva, tant l’externa com l’interna. Ni que dir té que la compromesa en una atra llengua, una atra cultura i, inclús, una atra ètnia, pretén ignorar qualsevol aportació, per rigorosa que siga i fonamentada que estiga.
És per això la singular batalla que des de casi mig sigle el Poble Valencià, des del carrer fonamentalment i des de les aules en menor mida, ve lliurant en defensa de la seua Llengua i, inclús, de la seua Història i Cultura. A la defecció interna, tant acadèmica com a política, hem d’atribuir la major responsabilitat.
L’obra del Dr. Ballester és del major nivell acadèmic, com eu són les de la Secció de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana que l’acull, responent als fins de la mateixa, i llunt de les reiterades i monòtones aportacions de més baixa escala encara que, aparentment, suficients per a determinats nivells de comprensió. El Dr. Ballester va voler que es traduïra a la Llengua Valenciana, lo que va fer D. Vicente Rozalén des dels servicis de traducció de la pròpia Real Acadèmia. Eixemple de coherent compromís en el seu poble i en la seua llengua la del Catedràtic de Filologia Grega i Llatina de la nostra universitat.
Esperem que siga acollida com mereix i que produïxca els fruts a que l’integritat científica obliga.
JOSE APARICIO PEREZ. ACADEMIC SECRETARI I DIRECTOR DE LA SÉRIE.