El tractament de respecte va de capa caiguda
ÒSCAR RUEDA
Domingo, 20 septiembre 2020
Moltes llengües del món diferencien entre un tractament de confiança i un atre de respecte o cortesia cap a l’interlocutor. El ‘vosté’ valencià, el ‘usted’ castellà, el ‘vous’ francés, el ‘Sie’ alemà, el ‘vostede’ gallec o el ‘Lei’ italià són les formes que els parlants d’estos idiomes utilisen en contexts de formalitat, front a les formes ‘tu’ (valencià, castellà, francés i italià), ‘du’ (alemà) o ‘ti’ (gallec) que es gasten en situacions de major familiaritat. No obstant, les regles en que es dona esta distinció no tenen per qué coincidir en tots els idiomes, i ademés han experimentat variacions en el temps; inclús hi ha llengües que presentaren eixa distinció en el passat i la pergueren, com l’anglés, en el pronom de familiaritat ‘thou’ (equivalent al nostre ‘tu’), que hui és un arcaisme.
No és un secret que l’ús del ‘vosté’ ve experimentant una disminució les últimes décades, especialment entre els jóvens. Només algunes persones de certa edat tracten encara de vosté a sos pares, sogres… i als seus majors en general. Mes inclús en contexts a on l’us de ‘vosté’ continua pareixent-nos pertinent (situacions comunicatives de certa formalitat entre desconeguts, o per a dirigir-nos a persones no familiars de major edat o a les que guardem respecte), este escomença a flaquejar: un canvi que convindria analisar des d’un punt de vista sociològic.
Pero en el nostre idioma la qüestió té una segona derivada interessant. Ara que per desgràcia estem fent més coes de lo habitual, crida l’atenció que, especialment en administracions públiques, al sempitern «espere su turno» castellà li sol correspondre un «espereu el vostre torn». Més allà de que la paraula vernàcula valenciana és ‘tanda’ i no ‘torn’, resulta chocant que als valenciaparlants no se nos parle de vosté en un situació clarament propícia per a fer-ho. Més d’un llector se sorprendrà quan sàpia que la normativa ‘oficial’ recomana usar l’arcaic ‘vós’ en el llenguage administratiu o mercantil (encara que, habitualment, sense fer explícit el propi pronom). Una norma tan absurda com moltes atres, i que té una raó poques voltes manifestada: parlar de vosté sol fer explícita la flexió verbal valenciana, massa diferenciada de la catalana per a la sensibilitat anexionista de les nostres ‘autoritats’ filològiques. I per no posar un ‘Esperi vostè’ que no toleraríem, se mana posar un ‘Espereu’ que difumina el fet diferencial…
En fi. Per sòrt, sempre nos quedarà un Tribunal de les Aigües que, front al ‘parla tu i calla tu’ o al ‘parleu vós i calleu vós’, mantinga el mesurat ‘parle vosté i calle vosté’. Com a mínim, ¡ai!, mentres queden llauradors i valenciaparlants, perque ni una cosa ni l’atra està massa clara…