Moncada en valencià – Òscar Rueda

Moncada en valencià

Seguim debatent-nos en baralles poc profitoses

El ple de l’Ajuntament de Moncada ha aprovat la denominació “bilingüe” (nos estalviarem dir en quines dos llengues) de “Montcada/Moncada”. Argumenten els promotors de l’idea que “Montcada” és la denominació en valencià i “Moncada” en castellà, i l’iniciativa es presenta com “un gran triumf del valencianisme” en la localitat de l’Horta Nort.

La realitat, per desgràcia, és prou distinta. Anant a les fonts de la AVL (que haurà de dictaminar en últim terme com mana la llei vigent), el CIVAL (Corpus Informatisat del Valencià) nos diu que, entre el sigle XIII i el XIX, l’escritura de la paraula Moncada (ya fora el topònim o el llinage) se feu un 96,5% de les voltes sense eixa impronunciable T intercalada. Aixina apareix en el primer testimoni escrit del topònim: el Llibre del Repartiment, en 1234, ans de la conquista de la ciutat de Valéncia, a on se registra que la “turrem de Moncada” (sense T) s’adjudica al cavaller “P. de Montecatano”; si be huit anys més tart, en 1240, la propietat del lloc passaria, definitivament, a cent aragonesos de Calatayut. “P. de Montecatano” és la denominació en llatí de Pere de Mon(t)cada, un noble català que colaborà en Jaume I, i certa teoria supon que la denominació de ‘Moncada’ se deu a que prengué el llinage del seu primer fugaç propietari (encara que, com veem, el Llibre del Repartiment diferencia clarament els dos térmens). Pero la preexistència del topònim se sustenta en atres alternatives etimològiques, com la de l’arabiste Conde Garcia, que localisà en un document un ‘Hisn-Moncat’, “fort de Moncada”, o el filòlec Leopoldo Peñarroja, que propon un possible orige des de la veu àrap ‘Muqqadam’ (principal, caporal), lo que també justificaria una freqüent pronunciació tancant en U la O del terme.

Per tant, deixem les coses com estan. ‘Moncada’ és, rotundament, el topònim històricament registrat en valencià, que sigles més tart també adoptaria el castellà. Seguint a Peñarroja, “l’escritura correcta d’un topònim se determina a través de dos vectors: la pronunciació popular general i la justificació històrico-documental sobre un corpus suficient de testimonis. No la determina, per tant, l’etimologia”. Manco encara quan és una etimologia suposta, especulativa o indemostrada. De fet, la pronunciació popular general és [monká], i si algun debat podríem obrir és la conveniència o no de reflectir en l’escritura la caiguda d’eixa D intervocàlica (debat que no obrirem, perque la norma actual ya indica que la D no es pronuncia en casos com eixe o els de Vallada, Teulada, vesprada, matinada…). Deixem-nos d’exotismes i mimetismes en els veïns del nort, i deixem d’abusar de la bona fe i el desconeiximent de la gent: Moncada és valencià.

Deixem-nos d’exotismes i mimetismes en els veïns del nort