ÒSCAR RUEDA Domingo, 26 julio 2020

Enguany la Real Academia Galega (RAG) ha dedicat el Día das Letras Galegas a Ricardo Carvalho Calero. La decisió és significativa, perque Carvalho fon dels pocs que en 1980 se declararen partidaris de que l’idioma gallec adoptara la normativa del portugués, en contra del criteri majoritari de la RAG, que havia elaborat una normativa pròpia basada exclusivament en les variants vernaculars gallegues. Una normativa particularista que continua la tradició del Rexurdimento, en Rosalía de Castro al cap, i que hui és oficial i d’us general en Galícia.

El gest tolerant de la RAG no implica que haja canviat el seu punt de vista galleguiste; a soles ha volgut reconéixer la trayectòria vital i lliterària d’una figura important dins de les lletres gallegues, encara que la seua postura normativa diferira de l’oficial. Carvalho fon membre de la minoritària Associaçom Galega da Língua, entitat contrària a la normativa gallega autònoma, que considera que el gallec és «la denominació que rep la llengua portuguesa en Galícia»; pero això no ha impedit tampoc que en la televisió autonòmica es retransmeteren una série de documentals que explicaven la seua visió ‘lusista’ o ‘reintegracionista’, seguint la seua terminologia.

Galícia, en un coneiximent del gallec superior al 80% de la població, en una normativa consolidada i senzilla que respecta la consciència no dialectal dels gallecs i permet la visualisació de la seua personalitat llingüística a tots els nivells, viu en normalitat el seu fet idiomàtic i l’antiga germanor en un veí portugués que mai ha mostrat la més mínima veleïtat expansionista cap als gallecs; lo que segurament explica la generositat en que la RAG tracta a u dels pocs escritors que han apostat per una visió favorable al ‘portuguesisme’ idiomàtic.

Pero Valéncia és just l’image invertida. Ací anàvem en 1981 per bon camí: les normes d’El Puig rebien l’espenta intelectual i popular que mereixien, i escomençaven a usar-se oficialment en l’administració i l’ensenyança. Pero els avatars de la política miserable acabaren condenant-les a l’actual situació d’opressió i discriminació. Ad elles i a lo que representen: una llengua valenciana autònoma i pròxima a la parla viva. Ací, en una AVL assentada en la radicalitat i dimitida de la seua valencianitat, o en una televisió valenciana abduïda pels comissaris polítics, seria inconcebible que algú pense en reconéixer a un autor en la normativa de la RACV, o a explicar raonadament i sense falàcies el cóm i perqué de les normes d’El Puig. Pero açò canviarà: quan alguns acaben d’entonar en sinceritat el ‘mea culpa’, uns atres perguen la por, i tots comprengam que este, més que mai, és el moment d’estar units en lo essencial.

Leave a Reply