Alguna cosa falla en els liderages ‘oficials’ d’este país
ÒSCAR RUEDA Domingo, 18 octubre 2020
La qüestió del liderage i l’autoritat ha mogut a la reflexió des de temps antics, de Roma a China passant per Grècia. Alguns, rellegint contemporàneament a Sun Tzu i el seu ‘L’art de la guerra’, han definit el líder ideal com aquell que posseïx cinc virtuts: inteligència, honradea, humanitat, corage i disciplina. Vist en perspectiva un tractat escrit en el sigle V a.C. que definia a un «verdader mestre de les arts marcials» com el que «venç a unes atres forces enemigues sense batalla, conquista ciutats sense sitiar-les i destruïx a uns atres eixèrcits sense gastar molt de temps», no és d’estranyar que haja segut matèria d’obligada llectura per estrategues militars, pero també per polítics, hòmens de negocis i advocats.
Molt ha plogut des d’aquell temps. Els liderages, que fins fa poc solien ser ‘carismàtics’ (o siga, que exciten emocionalment als seus incondicionals seguidors, inclús fins a extrems irracionals i autoritaris) o simplement ‘tradicionals’ (heratats per costum, o per pertànyer a una elit social), han anat derivant cap al líder ‘llegítim’, que obté el poder per procediments establits en normes llegals. Esta evolució ya fon predita per Weber: la dominació carismàtica de ‘ordene i mane’ sol fracassar quan mor el líder, o quan este s’excedix en els seus comportaments; i la tradicional decau per ineptitut dels líders hereus o per revolució dels dominats, insatisfets en un liderage impost. Davant d’eixa realitat, la burocratisació racional de les formes de govern, en una manera més o manco democràtica i sistemàtica en la tria dels líders, se plantejà com una estratègia de fer ‘rutinària’ la seua elecció, desproveint-la de factors emocionals i dotant-la d’una finalitat sensata i objectiva, que fera el liderage més útil per al seu teòric fi: treballar per a la consecució d’interessos comuns a tots els liderats.
Hui, si be és evident la burocratisació ‘racional’ de l’elecció dels líders i, com a mínim en el nostre món occidental, s’ha trencat en la dinàmica revolucionària d’époques no tan lluntanes en el temps, l’insatisfacció en els modos de comportar-se dels que ‘nos manen’ és evident. L’espectàcul dantesc en que s’ha convertit el Congrés dels Diputats, el teòric centre de la sobirania popular, i els tics ‘carismàtics’ i ‘tradicionals’ de la nostra classe política, són el millor eixemple de que alguna cosa continua fallant. Per sòrt, existix una multitut de liderages socials, individuals i colectius, formals o informals, que fugen del perfil autócrata i es basen en la proactivitat i les aptituts dels liderats. I d’eixa realitat, llunt dels apassionaments buits, i prop dels problemes reals de la gent, naixeran -esperem- els líders del futur pròxim.