El nom de la ‘cosa’ continua donant guerra
ÒSCAR RUEDA
Domingo, 29 noviembre 2020
Al festival inacabable en el que balla com una trompa l’identitat valenciana, s’ha afegit ara l’administradora ‘provisional’ única de RTVE, Rosa María Mateo, que instà fa poc als editors de Radio Nacional de España a que usaren «la expresión correcta, ya sea Comunidad Autónoma de Valencia o País Valenciá» per a referir-se a la nostra terra.
La recomanació d’usar un nom acceptable pero no estatutari (el primer) i un atre que gran part dels valencians rebugem (el segon), tenia, això sí, una bona causa: evitar l’us del despersonalisador terme ‘Levante’ en els mijos de comunicació. En descàrrec de Mateo, potser la culpa la tinga una desafortunada recomanació de la Fundéu de 2011, que, agarren-se a la cadira, titulà «Las denominaciones Valencia y Levante no son adecuadas para referirse a la Comunidad Valenciana», posant al mateix nivell de ‘inadequació’ la denominació històrica del nostre territori, que no és atra que ‘[Regne de] Valéncia’, i la d’un terme geogràfic aplicat des del centre de la península cap a un confús concepte en el que es barregen Valéncia, Múrcia i alguns territoris més. La Fundéu completava la ‘recomanació’ afirmant que «Tampoco Levante es sinónimo de País Valenciano o Comunidad Valenciana», presentant com a intercanviables el nom oficial de la comunitat i un neologisme creat per Felip Mateu i Llopis en 1933 per a evitar tant la condescendent ‘Regió’ com l’històric ‘Regne’ que no casava en un règim republicà. Una denominació, la de ‘país valencià’, idònea per als que posteriorment, de la mà de Joan Fuster, el presentaren com u dels tres ‘països catalans’, junt a, esta volta sense problemes morals ni ideològics, el molt monàrquic ‘Principat de Catalunya’.
El fet de que esta comunitat siga l’única que incomplix l’artícul 147.2 de la Constitució, que mana als Estatuts d’Autonomia que continguen «la denominació de la Comunitat que millor corresponga a la seua identitat històrica», és una anomalia condicionada per una singularitat no tan singular, pero que ací s’ha manejat de la pijor manera possible. Que el nostre territori i la nostra capital se diguen igual no causà problemes fins que la divisió provincial decimonònica primer, i el catalanisme expansiu més tart, tractaren de diluir l’històrica consciència unitària d’una terra que
es dia Valéncia des d’abans que fora conquistada per Jaume I. L’adjectivació del substantiu, i la posterior substitució per apelatius neutres (la comunitat, el territori, les comarques, etc.) ve de perles per a uns i atres. Pero «Valéncia és el nom», escrigué Xavier Casp. I valencians nos sentim encara els seus habitants, si hem de creure al CIS, lo que cada volta costa més (creure al CIS, i sentir-se valencià).