L’ESPAI LLITERARI: PLAJA, PEIXCA, BARRACA, HORTA, PORT, BARRI MARINER.
L’escritor valencià Vicente Blasco Ibáñez, descriu la plaja d’El Cabanyal de principi del sigle XX en la seua obra, Flor de Maig, de la següent manera:
“A l’últim es vea el port estorrufat de màstils en banderes, vergues entrecreuades, chimeneres roges i negres i grues que pareixien forques. Alvançada mar adins l’escullera del Llevant, com un mur ciclòpeu de rojos blocs aglomerats sense concert per una trepidació del sol. S’amontonaven en el fondo els edificis del Grau, les grans cases a on estan els almagasens, els consignataris, els agents d’embarque, la gent de diners, l’aristocràcia del port, i en acabant, com una llarga coa de teulades, la vista trobava tendits en llínea recta El Cabanyal, El Canyamelar, el Cap de França, una massa prolongada de construccions de mil colors, que decreixien conforme s’alluntaven del port. Al principi finques en molts pisos i esveltes torretes, i en l’extrem opost, llindany en la vega, blanques barraques en el capuchó de palla torta pels vendavals”. (traduït al valencià per Antoni Ruiz Negre, l’Oronella 2018:76)
La descripció naturalista de Blasco d’este espai físic se convertix, per la seua ploma, en un espai lliterari, a on els protagonistes, els actors secundaris, inclús els “extres” gogen i patixen la dura vida de peixcadors i llauradors. Barrejant-se en persones de Valéncia o de Madrit, estiuejant en les plages del Poble Nou de la Mar.
La vida depenent de la naturalea crea uns personages que l’imaginació de l’artiste convertix en protagonistes de lliteratura. Ningú atre autor de la seua generació, alcançà l’èxit com Blasco Ibañez. Les seues obres conten en traduccions als idiomes més importants del món pel número de parlants. Personages que ningú com Blasco Ibañez sabé novelar-los. Les seues descripcions de la mar són espectaculars. Va conviure de prop en gent marinera, el salobre de la mar marcà caràcter. Vixqué les aventures de mariners, dels llauradors. Del poble d’El Cabanyal. La Barraca i Flor de Mayo i és la mostra.
La barraca i la casa d’obra, edificacions habitacionals obertes al carrer, el carrer és el rebedor de la vivenda. Boira diu lo següent sobre la costum de la vida en els carrers, en El Cabanyal: “sobre ells gira la vida del barri, puix són els eixos pels que discorre l’activitat del mateix. L’organisació de les pròpies finques (edificacions en alçaria), en frontera anterior i posterior senyalen la teatralitat del carrer, el seu caràcter d’escenari per a la vida del poble” (Boira, 1987:35)
El Cabanyal, El Canyamelar i el Grau formen la frontera marítima de la Ciutat de Valéncia. Habitants que se relacionen diàriament en la mar, de una o atra manera. Treballant en el port, en les consignatàries i aduanes, en servicis al turisme, en la peixca, en les darassanes… Esta proximitat al port i a la mar configuren una personalitat distinta als pobladors d’estos barris. Les seues vivències, convertides en històries quotidianes, poden ser més que novelades.
L’espai marítim sempre ha segut protagoniste d’històries. Personage mateix de novela, de creació lliterària. Al voltant d’estos espais, de qualsevol ciutat portuaria, ne tenim situacions i personages: aventurers, contrabandistes, traficants, peixcadors, agents de l’orde, vigilants, adolescents i chiquets en busca de noves formes de diversió.
El mateix Grau se presenta en l’obra De Valensia al Grau (1889) de Francesc Barber i Bas:
GRAU:
Yo soc el Grau, la mina
mal esplotada
de ignorances risquees,
d’amor y de grasia.
Tinc Cabañal qu’envecha
dona á la Gloria,
y un Cañamelar, vaya,
¡cosa mas bona!
(se ha respectat l’ortografia original del sXIX)
L’espai i el temps: El Cabanyal
Recordant temps lluntans, atres temps; me passege pels carrers. Carrers que foren – són – breçol d’idees. Idees que brollaven, com font d’aigua de gel, per tot el barri. Pel poble. Poble i barri i ans que atra cosa poble. Habitants que recorden, com yo, atres temps. Atres époques, temps lluntans ¿o no tant lluntans? Tal volta ocorre que el temps s’ha detengut en estos barris. Fins ací encara no saben de quí o de qué o de quins, parle, recorde, escric.
Mar, Llevant, Ponent i Tramontana. Peixquera, mariners, plages, persones que viuen al voltant de la mar. Eixa mar i eixe salobre que imprimixen caràcter. Marca una forma de viure, pero no una vida distinta. Cosmovisió Valenciana. Gent Valenciana i en Valencià, mes el qui parle siga foraster. Gents, carrer i mig ambient mariner. Idees. Trobar el menjar de tots els dies, en la mar o en la terra d’horta fa que la lluita per la vida desperte l’imaginació.
L’espai per a on passegen hòmens de gran valia per a la Cultura Valenciana i Mundial. Problemes casolans i puntuals convertits en universals. Idees que portaren estos hòmens davanters a construir un ‘forn’ a on es podien – i poden – coure proyectes. Estic veent ara mateixa a Vicent Blasco Ibañez passejant en Josep Benlliure pel carrer Cap de Pont (ara carrer de la Barraca) raonant sobre la nova dictadura que torna a esclavisar a la classe treballadora valenciana. Tenen l’esperança de l’arribada d’una nova forma d’estat més lliure, participativa i sobretot més Valenciana.
Sorolla i sa família se’n van a vore, en un estiu qualsevol, un sainet d’Escalante en el recent inaugurat teatre de la Marina. Pel carrer Major (actual Josep Benlliure) escolte com, Ernest Heminway recorda eixos dies de la gran guerra europea, caminant cap a el Restaurant “La Pepica” fruint de la paella i d’eixe maravellós paisage urbà d’edificis modernistes recent construïts, sent ya una joya del modernisme més popular i eclèctic.
Bars, Casinos i demés llocs de reunió, en conspiracions democràtiques i valencianistes dels cabanyalers. S’han estat gestant durant tots, tots els periodos dictatorials. L’espai que conforma la graella nort – sur. Els romans vingueren a deixar-nos són recorts. Troballes submarines en la costa d’El Cabanyal. Plages a on veem als peixcadors dur el seu treball al Mercat d’El Cabanyal, edifici modern i dessubstanciat típic de la dictadura patida pels anys 50 del sigle passat. Espai urbà i espai lliterari, memòria històrica colectiva d’una ciutat que mai ha sigut marinera i ¿vol ser-ho?. Harmonia i conflicte. Dos paraules que difícilment poden anar de la mà, conjugar-se a l’hora. En este cas sí, és l’Utopia. Sigam, puix realistes i lluitem per l’Utopia en imaginació. L’imaginació que mai ha fugit d’est espai, físic i lliterari per a solucionar els problemes quotidians i extraordinaris. Casolans o universals. Cosmovisió Valenciana.
L’espai lliterari. L’espai de memòria colectiva es – pense – lo que tenim el deure de preservar i conservar. Tot es pot traslladar – inclús l’horta, la terra vegetal – pero l’espai, el recort i la memòria permaneixen. Eixa memòria de Valenciania. Pàtria. Lloc propi dels Valentins i Valencians i breçol d’idees. Idees anarquistes primerenques, republicanes autonomistes, comunistes, socialistes i sobre tot idees de nacionalisme valencià. Tertúlies, espentes, silencis. Bars, charrades, en un proyecte a punt d’alçar el vol.
La gent passejant pels carrers camí de la mar. Nous mariners pensant en la pròxima singladura del barco. Regates i Club Nàutic. Nous mariners que han deixat la barca i el bou, pel barco de nou metros, la major, la botavara, el GPS… Les coses canvien i es substituïxen, pero la memòria i l’espai permaneixen.
Això es lo que volem. Permanència de l’espai. Modernitat i substitució. Harmonisar el conflicte terra – mar. En imaginació i idees, les pròpies de la gent, de l’espai físic, de la memòria i sobre tot de l’espai lliterari, forn a on es couen i dialoguen les idees per a solucionar els conflictes.
Artícul del llibre Des de la meua Militància (Carbonell 2022: 149-150) ISBN: 978-84-124866-1-2 Xavier Carbonell i Montesinos.
