Skip to main content

En el centre històric de la ciutat, cap i casal del Regne, s’estan desenrollant diversos proyectes urbanístics en l’intenció de adequar els espais urbans a les noves ¿necessitats, modes, opcions polítiques? d’esta nova época del sigle XXI. Fiquem en interrogants per que no sabem quins són els motius o criteris de disseny d’estos proyectes.

Seguint a Bloomer i Moore 1982 en sa edició espanyola, trobem que, estos espais urbans a remodelar són llocs ya tradicionals, mes que siguen frut de proyectes Modernistes o Moderns en la ciutat consolidada, presents en la memòria colectiva dels usuaris urbans. Són espais arquitectònics en els que desenrollem activitats les persones. La seua localisació en el centre històric de la ciutat, en la ciutat interior, exigix com criteri de disseny, preservar, conservar i revitalisar el patrimoni, material i immaterial existent. En essència són llocs vívits i sentits pels usuaris.

Parlem dels llocs: La plaça de Bruges, la de la Llonja, Sant Agustí, de la Reina, de l’Ajuntament.
Els dissenys són opinables, pero els objectius no. Pareix que de les modes actuals, la més importants és la de llevar el trànsit per a reduir al màxim els gasos contaminants que favorixen el calentament global. És un pas avant: “pensa globalment i actua localment”, va ser la màxima dels moviments ecologistes dels anys 70 del sigle passat. Res nou.

Per avançar cap a est objectiu que millor que transformar llocs en gran circulació de vehículs contaminants, coches, autobusos, motos, etc., en llocs de relacions entre persones. Bono Idea. Tenint clar lo que volem soles queda el disseny.
Mos donen conte i denunciem públicament que un criteri de disseny important, com el gojar del patrimoni edificat; dels monuments i edificacions en valor estètic, no són una prioritat.

Lo primer a considerar, quan s’agafa l’ordenador és l’escala. Vore si les dimensions del lloc s’ajusten a l’escala de les persones. En cas negatiu proyectar elements que ajusten l’escala “sentida” per les persones.

Un eixemple; si anem a la plaça de Nou Centre i esta està absolutament buida, la persona individual se troba perduda en un espai de grans dimensions. Alguna cosa falla entre les edificacions i els espai que estes generen. Està fora d’escala. No se pot percebre i gojar de l’espai. Fallen els sentits.

En els proyectes de les places que estem considerant: ¿les dimensions s’ajusten a l’escala humana? ¿necessitem ficar algun element que reduïxca estes dimensions? Si ho fiquem (mobiliari urbà, pèrgoles, quiosc, etc.) ¿perjudica les vistes cap a els elements patrimonials a conservar, revitalisar i ficar en valor? Entren els criteris estètics de disseny.

En la plaça de l’Ajuntament.

La solució provisional que ha fet el nostre alcalde Sr. Ribo s’escapa a qualsevol criteri estètic i funcional de qualsevol proyecte urbanístic. Millor no ficar l’ungla en este destarifo.

Si volem una plaça per a peatons hi hauria que haver segut valent, fugir de qualsevol tentació de transit de vehículs, mes que estos siguen de transport colectiu i considerar al peató com a protagoniste del fet urbanístic. Jocs de paviments, recorreguts a peu per a gojar de l’arquitectura construïda, elements ornamentals existents i d’atres que pogueren aparéixer, són els elements d’urbanisació que definirien estos itineraris.

Mercats estranys, sense tradició “sentida” no són els elements que puguen articular est espai. Camins o itineraris per a gojar de les edificacions Eclèctics i Modernistes que configuren la plaça, pot ser una bona solució. Tal volta l’única. Recordem que les places són espais dec relacions i de goig.

En la Plaça de Sant Agustí.

Allí soles tenim referències del concurs d’idees. En este cas les solucions són prou complexes, puix tenim el final – o principi – de l’avinguda de l’oest. Encreuaments en carrers importants com Sant Vicent o Sant Pau. Una parada de EMT, eixides de l’aparcament subterràneu… Ací els plantejaments i criteris tenen moltes alternatives, qüestions i plantejaments ¿per a que volem la plaça per als viandants? ¿és un lloc d’intercanvi de modos de movilitat? ¿l’iglésia de Sant Agustí és prou important com per a que siga el referent de la plaça?. Interrogants que soles en el proyecte d’urbanisació d’este lloc NO tenen resposta, puix se nuguen en atres proyectes d’obres… Nou conceptes. ¿Plaça o camí allargat?
En la Plaça de la Reina.

Despuix de cometre, durant les obres d’urbanisació, prou atentats contra el nostre patrimoni tant vert com arqueològic. Recordant la tala de arbres i la pressa que han tingut en tapar els fonaments de la muralla visigoda; la superfície d’esta plaça en un aparcament subterràneu que condiciona el disseny, quedarà prou “neta” recuperant la traça històrica del carrer Saragossa, llavors enderrocat per a obrir la plaça. Este carrer fon el que donà sentit a la porta dels ferros de la Catedral. Al recuperar la traça per mig d’arbres, faroles i d’atres elements de mobiliari urbà recuperem el sentit de la porta dels ferros i també l’escala. Esperem que elements arquitectònics nous no embruten les vistes i pugam gojar de vore les torres de Santa Caterina, la del Micalet i les iglésies a les quals servixen. Sense dubte deurien d’eliminar els elements impropis de les fronteres de la Catedral. En proyecte pareix un disseny acertat, ya vorem com queden les obres, que no acaben. En un futur se tindrà que tornar a obrir i investigar arqueològicament novament este lloc de naiximent de la ciutat interior. A més de mostrar, d’alguna manera, la seua bimilenària història.

Plaça del Mercat i la Llonja.

Lo que hi ha que dir d’este lloc en lo que se referix al disseny urbà, és fonamentalment la recuperació de l’espai per les persones. No hi haurà transit o serà mínim. en esta banda del Mercat. Gojar les persones de l’entorn, dels monuments, Mercat, Llonja, iglésia de Sant Joan del Mercat. Relacionar-se, fer activitats quotidianes. Les obres pareix que han sacrificat arbres per a que els protagonistes – l’arquitectura construïda – puga ser contemplada en tota la seua dimensió. Lo roïn ha segut que no han donat alternatives als arbres… o pareix que aixina ha segut. ¿vorem un resultat òptim? ¿l’obra dura se minimisarà pel entorn, que també és dur? ¿els itineraris són els adequats? Moltes preguntes sense resposta.

La Plaça de Bruges

En este espai, que és el resultat d’un plantejament urbanístic sense realisar, se trobem en un espai sobrevingut, no proyectat. És a hores d’ara, l’accés de mercaderies al Mercat Central, la circulació de vehículs de transport no te alternativa. El govern municipal no ha trobat eixa alternativa. Com diem és el final – o principi – de l’avinguda de l’Oest. En este cas si que el disseny i les solucions han segut, per lo que hem vist en l’obra, prou desafortunades. L’estructura davant de la frontera del Mercat perjudica la vista de esta maravella del Modernisme Valencià. Sense dubte l’iglésia de Sant Joan del Mercat no s’observa en tota la seua grandea migeval, puix esta estructura, la més pròxima a la frontera del Mercat, fa “roïdo” a les vistes si estem accedint a la plaça per l’avinguda i els carrers adjacents. L’escala se les ha anat de les mans, intentant solucionar-lo en les estructures que diem. Ha segut pijor la solució construïda. Hi han uns grans ¿alcorques? circulars que suponem seran per als arbres que deuen de vindre. Estan buits. La solució de l’accés a l’aparcament no és bona. Una atra estructura que, a més de lleja, quan visitaren l’obra era un niu de brutea (tampoc és estrany. Tota la ciutat està bruta i falta de manteniment). Esta plaça lloc de relacions de persones que venen i van al Mercat, se troba fora d’escala i les propostes per a solucionar este problema no han segut acertades. No és un disseny senzill. Segur que se trobaran alternatives, que en un futur milloraran este espai lloc de relacions.

Els Camins.

Continuant en lo expost per Bloomer i Moore 1982 en sa edició espanyola, definim camins com element urbans que mos duen des de un lloc cap a un atre lloc o un atre camí. En el nostre cap i casal tenim a montó d’eixemples: l’Albereda, que mos porta des de una font a una atra, en atres camins que servixen per a creuar el riu o baixar ad ell, l’Avinguda Blasco Ibañez, un camí des de Vivers fins a El Cabanyal, hui estació, les Grans Vies, l’Avinguda del Regne de Valéncia.

Alguns estan prou be solucionats i atres requeriran d’actuacions en el futur, en l’intenció de adequar els camins a les noves ¿necessitats, modes, opcions polítiques? del sigle XXI. Tenim l’oportunitat, aprofitant les obres de les places, de proyectar noves obres per a crear camins a on les persones seran les protagonistes, no els vehículs, i me referixc a qualsevol tipo de vehícul. La movilitat serà a peu, accessible i sostenible. Gojant del passeig “sentint” el patrimoni material i inmaterial de la ciutat interior.

La delineació dels itineraris pareix prou senzilla: Un eix des de la plaça de Bruges fins a la plaça de Sant Agustí – l’Avinguda de l’Oest – senzillament en una ampliació de les vores, un paviment adequat, modern i en un bon disseny de formes, colors i tria adequada de materials per a les vores, ho haurem conseguit. Sense oblidar els arbres adequats. La conexió entre la plaça del Mercat i la plaça de Bruges, pels camins al voltant del Mercat. El mateix criteri anterior, pero sense cap circulació. Donant una mateixa llectura al fet de “sentir” els camins i els llocs.

Des de la plaça de la Llonja – Mercat, fins les dos places Reina i Ajuntament formant un camí en forma de “T” sent el camí des de la plaça de la Llonja al carrer Sant Vicent (Maria Cristina) el camí perpendicular a la part superior de la “T”. Utilisant este camí obliga a pendre decisions, a “sentir” el fet de l’espai urbà. Sense dubte este camí deu de ser absolutament peatonal. No pot ser d’una atra manera. L’atre camí el que mos du des de la plaça de l’Ajuntament, fins el palau dels Borja, recorrent les places de la Reina i de la Mare de Deu,. Fent un esforç podríem dur-lo fins les torres dels Serrans i per atre camí els ponts dels Serrans i de Fusta aplegar a l’atra vora del riu. Un verdader passeig, que de chiquet ya feya quan des de El Cabanyal anava a Valéncia en el trenet dels anys 70.

Memòria i patrimoni que molts valencians de fora del Cap i Casal havem recorregut per eixos anys de pocs coches i molts trolebusos. Foren atres temps que, revitalisats devem de recuperar per a “sentir” el patrimoni material i inmaterial recuperat per a les persones, protagonistes del fet urbà.

Xavier Carbonell Montesinos.
Professor de proyectes d’urbanisació família d’Edificació i Obra Civil.
Secretari d’El Patronat de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Leave a Reply