Hui comprovem que els símbols i les denominacions que dividiren la societat valenciana en la preautonomia no eren tan banals

VORO LÓPEZ. REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA JESÚS SIGNES

Sábado, 31 octubre 2020, 09:08

Passàrem la preautonomia discutint si la Senyera duya blau o no, si érem Regne o País i si el valencià era llengua o dialecte del català. Mentrimentres, atres conseguien el reconeiximent de nacionalitat històrica, que els permetia l’accés a l’autonomia per l’artícul 153 constitucional, via ràpida, i no pel 141, via lenta per a les no històriques; Valéncia (nom que li havem donat sempre a tot el territori) no fon considerada en principi com a històrica per un requisit prou absurt, puix la Constitució només considerava nacionalitats històriques les que hagueren celebrat referèndum sobre la seua autonomia, privilegiant d’entrada a Catalunya, País Vasc i Galícia, quan sabem que l’Estatut valencià quedà truncat per l’esclat de la Guerra Civil. És subrealiste que per eixe motiu l’històric regne de Valéncia no fora considerat nacionalitat històrica. Tant gran fon l’agravi que s’hagué d’aprovar la vergonyosa LOTRAVA, Llei Orgànica de Transferències de Titularitat Estatal a la Comunitat Valenciana, per a que l’Estat poguera transferir-nos competències i equiparar-nos a les comunitats «històriques». Allò de la nacionalitat històrica, era un reconeiximent i una manera d’aplegar ràpidament a l’autonomia, en màximes competències i dotacions econòmiques, recuperant el dret civil o drets històrics de territoris forals, possibilitant que els tributs entre l’Estat i els territoris «forals» se regularen per concert o conveni, com fa Navarra i País Vasc, lo que resulta molt ventajós econòmicament.

L’història recent demostra que el pes i presència en les qüestions d’Estat de les «nacionalitats històriques» (Catalunya, Galícia i País Vasc), ha segut major que el de les atres regions, el tracte dels distints governs i Òrguens de l’Estat també ha segut injustament diferent i deferent en elles. Ni la LOTRAVA, ni que el nostre Estatut haja arreplegat el terme de «nacionalitat històrica» per a Valéncia, ni que unes atres comunitats hagen adoptat el terme «comunitat històrica» han canviat les coses. En la consciència colectiu quedà l’impronta de la transició, a on només Catalunya, País Vasc i Galícia són considerades nacionalitats i el restant regions, per molt històriques que siguen. Açò no ha canviat i en el club selectiu, format per les tres «nacionalitats» consabudes, no es vol donar entrada a ninguna més, per lo que potencien esta falsa i empobridora image d’Espanya, aixina no compartixen en ningú més la «atenció

especial» que reben; saben que qualsevol intent d’obtindre un major status competencial sol fer-se derivar de fets o drets històrics, que estan vinculats al terme «nacionalitat» i no al de «regió» o «comunitat».

Esta falsa image d’Espanya de quatre nacionalitats se veu reforçada per la qüestió llingüística, fent una falsa identificació entre llengua i nacionalitat; si existixen quatre llengües ergo existiran quatre nacionalitats (la quarta llengua és el castellà), i no interessa que canvie este statu quo heretat de la transició.

La denominació «Regne de Valéncia» fea evident la existència d’una nacionalitat històrica

Resulta que lo que enfrontà a la societat valenciana en la preautonomia: llengua, senyera denominació no era tant banal. La denominació «Regne de Valéncia» fea evident l’existència d’una nacionalitat històrica en uns drets històrics, base per a demanar un major status competencial, i el Regne de Valéncia havia tengut uns Furs, lo que obriria la porta a reivindicar concerts econòmics com en els territoris forals. La simbologia reforçava esta idea, una bandera en les barres d’Aragó, pero en una corona, simbòlicament deixava clar que Valéncia havia segut un regne. La llengua era el tercer element en discòrdia, l’existència d’una llengua valenciana o idioma és, com a mínim, mostra d’una identitat cultural diferenciada i ahí està una part important del «fet diferencial».

Hui necessitem un proyecte que assumint tot açò, no s’engrunse en el passat i es dedique a posar a Valéncia (regne, país, regió, comunitat) en el lloc que li correspon dins d’Espanya i Europa, un proyecte que, fonamentat en una identitat i un passat històric reconegut, construïxca un futur a on pogam, per mig de l’auotogovern, concerts econòmics en l’Estat i una finançació justa, tornar a generar riquea, superant enfrontaments induïts des de Barcelona o Madrit, respectant als que cauen en esta trampa, pero impedint que siguen ells els que dirigixques la vida dels valencians.

¿Ara qué tenim?, tenim als que en la transició nos relegaren a un segon lloc i alguns nous que han heretat els seus vells conceptes; en la Generalitat al PSPV-PSOE, que reivindica o no segons qui governe en Madrit, a qui no li importa massa la progressiva catalanisació induïda de Valéncia (a la majoria dels seus votants tampoc) i que deixa fer segons li convé, com ara als seus socis de govern, eixa chanfaina de partidets denominada Compromís, encabotats en la seua enrònia de «països catalans», encara que, com dia en una entrevista Mónica Oltra, usar este terme és «temerari» i «malauradament no l’utilitzem mai, només en actes nostres de gent amiga, ni tan sols el terme País Valencià, que l’utilitzem

molt poquet». Compromís, atrapat en el debat estantiç de la transició, resentits per les batalles «malauradamnent» perdudes, resarcix al catalanisme d’ací en quantioses subvencions a dit; venjativament catalanisen a marches forçades des de les parceletes de poder que hui tenen, per si lo seu és flor d’un dia i els passa en el PSPV-PSOE lo que a Unió Valenciana li passà en el PP: l’abraç de l’orso és mortal. Valéncia no es mereix este govern, esta chocolatà de Chimo, que és el Pacte-empastre del Botànic, a on se l’han repartida com el chocolate.

Leave a Reply