John Maynard Keynes (1883-1946), economiste britànic, assessorà al seu govern despuix de la Primera Guerra Mundial en 1918, en les negociacions del Tractat de Versalles que establí les indemnisacions a pagar pels alemans. Escrigué ‘Les conseqüències econòmiques de la pau’ criticant als aliats i predient que les gravoses indemnisacions impostes podrien desencadenar una atra guerra mundial, com aixina va succeir.
Per un atre costat Friedrich Hayek (1899-1992), economiste austríac, sofrí l’inflació (en 1933 una cervesa costava 1000 millons de marcs), que colpejà l’economia austríaca per lo que fon un ferm detractor d’ella com a remei per a salvar una economia en crisis. Criticà als que defenien els programes de despesa pública a gran escala per a acabar en la desocupació, puix provocaria una inflació incontrolable.
El primer, fon partidari de l’intervencionisme polític, i el segon, en l’Escola de Viena, del lliure mercat, promulgant el ‘laissez-faire’ com a política econòmica, per lo que abdós doctrines vixqueren enfrontades, posant-se en aplicació durant els distints cicles econòmics en el sigle XX. Per eixemple, en la crisis de la Gran Depressió de 1929, Roosevelt en el ‘New Deal’, eixecutà grans inversions en obra pública que resoldrien el problema de la gran desocupació existent. En 1937 l’economia millorà i es tornà a l’ortodòxia econòmica en retallades de la despesa, reducció del crèdit i aument dels imposts.
Un atre eixemple, en la crisis de 2008, despuix de la fallida de Lehman Brothers, George W. Bush, partidari de Hayek i el lliure mercat, va adoptar, no obstant, solucions keynesianes. També Barack Obama creà un pla d’estímul de 787.000 millons de dólars per mig d’exencions fiscals i despeses en infraestructures i subsidis de desocupació per a evitar una catàstrofe en forma de greu depressió econòmica. Els bancs privats rebrien diners públics per a ser salvats. Les espases estaven en alt: Keynes creïa que el govern tenia que fer tot lo possible proporcionant treball als desocupats i Hayek creïa que era inútil que els governs interferiren en les forces que per la seua pròpia naturalea eren tan immutables com les forces naturals. En atres térmens, Keynes creïa que l’home era responsable del seu propi destí, i Hayek que l’home estava destinat a viure segons les lleis naturals de l’economia de la mateixa manera que devia complir en el restant de les lleis naturals. Nicholas Wapshott en el seu Keynes vs. Hayek (Deusto, 2020), creu que Keynes tenia una visió optimista de que la vida seria millor si el poder prenia les decisions adequades, i, que Hayek tenia una atra pessimista, perque no es podien alterar les lleis de la naturalea.
Keynes assentà que res podia restaurar l’ocupació si no es restauraven abans els beneficis empresarials, i estos no es podien restaurar si primer no es restaurava el volum d’inversió. Hayek argumentà que el rebuig al lliure mercat podia portar al totalitarisme, puix el socialisme i el nazisme no eren oposts, sino pràcticament idèntics en l’eliminació del lliure mercat, reduint aixina les llibertats essencials per a una societat lliure.
Hayek era de l’opinió de que «la democràcia solament és possible en el capitalisme i que els experiments colectivistes conduïxen, inevitablement, al fascisme«, encara que li va acceptar a Keynes que la planificació no tenia per qué produir una disminució de la llibertat pero sí una inflació desmesurada. La dificultat era saber a ón traçar la llínea. Si Hayek tenia els seus dubtes sobre la relació entre l’intervenció del govern i la tirania, Keynes creïa que la tendència al totalitarisme tenia el seu orige en les decisions morals individuals.
En Europa el debat no era entre Keynes i Hayek, sino garantisar la supervivència de l’euro i mantindre el procés d’integració política europea. Grècia hagué de ser rescatada per a evitar la seua fallida com despuix Irlanda i Portugal. Dubtes similars varen sorgir sobre els deutes sobirans d’Itàlia, Espanya, Bèlgica i França. L’ajuda per a part del sector bancari exigí dures retallades de la despesa pública. Ara en la COVID-19 el govern espanyol ha llançat un fondo de 10.000 millons per a evitar la fallida de certes companyies. ¡Keynes al rescat! «It’s the economy, stupid» (eslògan de la campanya electoral de Bill Clinton de 1992).
I ara, amable llector, una pregunta retòrica, ¿cóm està l’economia de la Comunitat Valenciana en estos temps de pandèmia? Resposta: malament o molt malament. Segons el Banc d’Espanya en el quart trimestre de 2020 el deute valencià és de més de 50.807 millons d’euros (10.000 millons més que en el 2015), lo que representa el 48,6 % del nostre PIB. Tristament la primera d’eixe rànquing nacional. Les últimes, és dir, les millors, Canàries en el 15,1% i Madrit en el 16% dels seus PP.II.BB.
Crec que els valencians no som conscients de la situació i lo que és pijor que les nostres autoritats, encara trobant-nos en fallida, tampoc. Sembla que no nos sentim concernits. Nos va passar, entre atres hipoteques que algun dia tindrem que alçar, en la pèrdua del sistema financer valencià despuix de la crisis de 2008 (mal assunt), la del Valéncia C.F. (pendent), l´AVLl i la de l’entitat i personalitat de la llengua valenciana i en ella la de la nostra identitat i autoestima colectives (pendent de recuperar i rebujar de pla el model alié de divisió social i més ruïna econòmica que alguns volen importar per a tots), etc.
Un incendi és una tragèdia que nos commou, la ruïna de la nostra autonomia pareix solament una frase. Estem en la UCI econòmica en la respiració assistida del FLA (Fondo de Liquidea Autonòmica), que és pa per a hui i més fam per a matí.
I, com que no passa res. ¿O sí?