LA “NACIÓ VALENCIANA”

By 7 septiembre, 2017 marzo 13th, 2018 Artículo, Voro López Verdejo

Dr. Voro López Verdejo

Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

La proposta de Pedro Sánchez i ara també de Ximo Puig de considerar Espanya una “nación de naciones”, en un intent impossible de contentar a tots en un nou model territorial, du implícita una incoherència llingüística, puix segons les moltes definicions del terme “nació” que podem trobar en diversos diccionaris, i tenint en conte totes les accepcions, no pot haver una nació dins d’una atra i molt manco vàries. De dur-se avant la proposta es deduïx que o be la nació (Espanya) no és tal nació o no ho són les denominades nacions (nacionalitats autònomes) que es supon que la componen, perque les dos coses al mateix temps són, per definició, incompatibles. Per a fer-ho més clar direm que una nació no pot ser plurinacional. Si Sánchez fora valent i no usara esta fòrmula de “café per a tots”, en un intent inútil de traure’s la pasta dels dits, propondria que Espanya fora considerada com un Estat plurinacional, pero açò voldria dir que Espanya no seria una nació sino simplement un Estat i a molts espanyols, votants i militants del PSOE no els convenç esta idea.

Tampoc és d’esperar que a les supostes “nacions” peninsulars els faça gràcia la fòrmula de formar part d’una nació “espanyola” superior, per lo que a la curta o a la llarga la proposta de Sánchez i Puig pot acabar en un no res.

Si fem història grosso modo vorem que distintes nacions incipients, pobles o territoris peninsulars anaren integrant-se o agrupant-se en regnes units per un monarca, com ara els regnes d’Aragó, Valéncia, Mallorca i els comtats catalans dins de la Corona d’Aragó unida pel “Senyor Rei”. De la mateixa manera feren les atres nacions embrionàries, pobles i territoris peninsulars i els seus respectius regnes baix la corona de Castella; de sabut se calla la posterior unió d’Isabel i Fernando, en el “tanto monta monta tanto”. En este procés un territori, poble o nació, quedà fòra i Portugal no s’integrà donant lloc a una nació-estat, mentres que en el restant de la Península “las Españas”, no oblidem esta denominació històrica, passaven a ser un Estat cada volta més unificat políticament, pero conservant eixe caràcter “plurinacional” o identitari originari que la Constitució Espanyola actual tan encertadament arreplega quan parla de nacionalitats i regions.

I ací tornem a la lexicografia puix el terme “nacionalitat” té en Espanya, i només en Espanya, unes accepcions que no trobem en l’espanyol d’Amèrica ni en les atres llengües i aixina ho arreplega el Diccionario de la Lengua Española de la RAE, que hagué de modificar la definició del terme “nacionalidad” per a adaptar-lo a l’actual Constitució, afegint dos accepcions noves: “ […] //3. Esp. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural. //4. Esp. Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas”. És dir, que només en Espanya el terme “nacionalidad” té unes accepcions compatibles en els térmens “Nación española” que usa la Constitució. De cara al món els térmens “nació” i “nacionalitat” són sinònims i d’esta manera les nacionalitats que tenen reconegut este “caràcter” en els seus estatuts poden presentar-se davant del món com una nacionalitat o nació, si  be en les fronteres la “nacionalitat” del viager ha de coincidir en el passaport del seu Estat: passaport espanyol = nacionalitat espanyola; una solució seria que s’acceptara en l’exterior una nacionalitat hispanovasca, hispanovalenciana, hispanocatalana… o iberovasca, iberovalenciana, iberocatalana…

Ara be, no nos enganyem, una cosa és voler ser reconegut com a nacionalitat o, a molt estirar, com a nació, i una atra voler ser un Estat independent.
Si juguem a ser nació, encara que siga de manera incoherent dins d’una nació superior, com proponen P. Sánchez i X. Puig, Valéncia no ha de quedar a banda. Aquella famosa “nació d’on yo so natural”, de la que parlava Joanot Martorell en el Tirant Lo Blanch en 1490, la mateixa de la que parlà abans en 1418 Guillem de Copons en el Llibre del Tresor, quan dia que l’havia traduït “en lengua valenciana, per donar delit de legir a un seu special senyor e amich [el valencià Pere d’Artés], e als de sa nació desús dita”, aquell “Poble Valencià … poble especial e elet entre los altres de tota Espanya”, del que parlava precisament el català Francesc Eiximenis en 1383, la “Nación Valenciana” de la que parlava en el sigle XVIII Marc Antoni d’Orellana en el seu llibre Valencia antigua y moderna referint-se a la singularitat de la llengua valenciana en estes paraules: “De la uniformidad antigua del Lemosín, común á estas Provincias referidas, ha dimanado el que nos entendemos mutuamente Catalanes, Mallorquines y Valencianos, aunque cada provincia, ó tiene de por si adoptadas algunas particulares voces por la sucesión de los tiempos, y mas que las otras la Nación Valenciana […] ó ha conservado tenazmente algunas de las palabras antiguas”. Esta “Nació valenciana” o “Poble Valencià”, esta “nacionalitat històrica” de la que parla el nostre Estatut, ha de ser considerada com la que més. No podem tornar a vies secundàries com la de l’artícul 143 per a accedir a l’autonomia per la via lenta, ni a la vergonyosa LOTRAVA.

Fon un erro reconéixer durant la transició com a nacionalitats històriques només aquelles que abans de la Guerra civil havien aprovat els seus estatuts, per una qüestió de calendari i una situació bèlica que parà en sec l’estatut valencià, quedant-se Valéncia fòra en un principi d’aquelles nacionalitats històriques. Si hui el nostre Estatut manifesta que som una nacionalitat històrica, com Catalunya, País Vasc o Galícia, hem d’exigir el mateix tracte que rebran elles, hem de tindre el mateix estatus. Si una futura Constitució parla de nacions, la “Nació valenciana” ha de ser, des del principi, una d’elles per raons històriques, culturals i llingüístiques. Si la futura Espanya és un sistema format per planetes i satèlits voltant l’estrela mare, Valéncia ha de ser planeta i no satèlit de ningú.

Des d’algun cantó ya s’ha afanyat algú a dir que no considera que Valéncia siga una nació, pero si Catalunya, País Vasc o Galícia en el futur model territorial ho són, Valéncia, l’històric Regne de Valéncia, també ho és. I això ho haurà de defendre a veles i rems el nostre neo-nacionaliste President Ximo Puig.

Las Provincias.  31 de agosto de 2017