La present publicació arreplega els texts de les ponències llegides en la taula redona “La llengua valenciana en el sigle XXI Llombartiana, inclusiva, europea i universal”, que tingué lloc en Lo Rat Penat el dia 26 de març de 2019, en recort de la mort de Constantí Llombart el 30 de març de 1893.

La llengua valenciana, normativisada d’acort en la codificació de la RACV, és Lidioma oficial de Lo Rat Penat. En tot i en això, s’ha considerat adequat respectar en esta publicació la llengua i normativa lliurement usades pels tres autors.

Lo Rat Penat, com a entitat, no compartix necessàriament en sa integritat les opinions i valoracions que sostenen els tres autors. No obstant, considera del màxim interés donar- les a la llum pública, a fi d’aportar nous enfocaments que vagen encaminats a la superació d’un conflicte llingüístic que, des de fa més de cent anys, afecta a la llengua valenciana, a la seua entitat diferenciada, a la seua normativisació i al seu us social.

ELS AUTORS:

Josefa VILLANUEVA

Doctora en Filologia Hispànica Univ. París-Nanterre

Voro LÓPEZ

Doctor en Filologia Valenciana Univ. de Valéncia

Lluís FORNÉS

Doctor en Filologia Catalana Univ. de Valéncia Professor de Llengua Occitana Univ. Paul Valéry, Montpelhièr

LA LLENGUA VALENCIANA EN EL SIGLE XXI Voro López

Per diversos motius hui s’ha perdut aquell esperit que movia a una ampla massa social valenciana en defensa dels signes d’identitat, entre ells la llengua, durant la transició a la democràcia, en l’etapa preautonòmica i els primers anys d’autonomia. Aquell moment propici per a dur avant una bona política llingüística de dignificació i recuperació efectiva del valencià es llançà a perdre; els distints partits polítics no saberen resoldre un conflicte entre postures distintes sobre el nom i la norma llingüística a seguir, un conflicte que s’ha donat en moltes atres llengües, tant peninsulars com europees. Recordem el cas de Grècia que quan conseguí l’independència patí un llarc debat llingüístic sobre si la llengua oficial de Grècia havia de ser la llengua popular o grec demòtic, o el kazaréusa, una versió arcaisant basada en el grec clàssic; este debat tingué lloc durant els sigles XIX i XX, lo que creà una situació en la que el poble parlava demòtic i l’Estat i els mijos de comunicació kazaréusa. Finalment en 1976 el grec demòtic o popular se convertí en la llengua oficial de Grècia.

El problema és que els valencians també venim arrastrant un conflicte molt paregut durant un parell de sigles i que el moment en el que conseguírem l’autonomia era l’idòneu per a haver-lo resolt, pero els partits no saberen posar-se d’acort i en conte de consensuar, cada u prengué partit per una postura i la dugué a les institucions quan tingué l’ocasió de governar consolidant l’enfrontament. La creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sense un ample acort entre les dos postures i posant-la en mans d’una d’elles, no ha servit per a superar el conflicte que debilita al valencià. Una possible solució transitòria o temporal de cooficialitat de les dos normatives en pugna no la contempla l’institució, que per llei té l’autoritat normativa ni els partit que la sustenten; la seua postura, en bona dosis de supèrbia, enorgullida, en una falta absoluta de magnanimitat, tancada a qualsevol acort o consens, en temes que considera intocables, com ara l’ortografia, i en postures de convergència en el català, contradient inclús la seua llei de creació, està perjudicant al valencià i acabarà somovent a la pròpia institució que en esta postura ha naixcut morta i, a pesar de ser estatutària, no conta en un ample reconeiximent popular, pero tampoc polític ni de les nostres universitats.

Per una atra banda, perdut l’entusiasme social de la preautonomia i primers anys d’autonomia, les últimes polítiques llingüístiques s’han construït sobre arena i sense fonaments, és dir, sense una prèvia i suficient educació i sensibilisació a favor del valencià, per lo que han creat un rebuig que s’haurà de desactivar. No podem ignorar que part d’este rebuig se deu a l’obstinació d’una minoria, ben situada en institucions públiques, acadèmiques i universitàries, en impondre un model de llengua convergent en el català i alluntat de la llengua viva de cada dia, aixina com en canviar el nom històric i oficial de “valencià” pel de “català”. Si desactivàrem este conflicte ajustant-nos a la denominació oficial de la llengua, que coincidix en l’us absolutament majoritari que els valencians fem de la denominació “valencià”, i s’oficialisara un model de llengua que s’ajuste a la realitat llingüística valenciana, tindríem més de mig camí fet i gran part del conflicte i oposició al valencià quedaria desactivat.

L’atre gran problema és la politisació del valencià. La llengua no pot ser patrimoni exclusiu de ninguna ideologia. Hem de trencar en vells esquemes en els que la dreta no sol usar-la i la mira en recel perque pot desembocar en postures nacionalistes que atenten contra l’unitat d’Espanya, mentres que l’esquerra fa d’ella major us i un signe distintiu front a la dreta, ademés d’un motiu per a fonamentar postures nacionalistes i inclús independentistes, barrejant-la en reivindicacions polítiques i de classe, com si el valencià fora la llengua de la classe treballadora i el castellà la de la burguesia o el capital (curiosament l’esquerra usa un model de llengua elitiste, molt alluntat del que parla el poble pla, mentres que la dreta sol usar un model més popular), pero estes són postures polítiques que no es corresponen en la realitat de l’us del valencià a nivell social. Este és u dels principals problemes als que s’enfronta el valencià: la seua politisació. El valencià no pot ser patrimoni exclusiu de ningú ni dependre de quí governe en cada moment; ni és un signe de classe ni ha de ser-ho, si volem que tinga futur ha de ser transversal, ha de ser de tots.

De la mateixa manera el model de llengua ha de ser neutre, en res beneficia a la recuperació i normalisació del valencià que cada ideologia tinga un model de llengua i l’aplique quan governa, perque està politisant la llengua, està manipulant-la segons uns interessos polítics que mai seran els de tots perque la societat és plural. Si la llengua és per definició “un sistema de signes convencional” s’ha de respectar la convenció i en este sentit s’ha de recordar que els valencians, al marge d’institucions acadèmiques o polítiques, ya havem convengut en parlar d’una manera de forma natural i la norma hauria de tindre en conte esta convenció i no crear-ne un atra artificiosa que contradiu a la patrimonial, perque açò dificulta l’identificació en la norma, dificulta el seu aprenentage, i en definitiva dificulta la recuperació i normalisació de la llengua.

El valencianisme cultural ha de marcar un model de normalisació que qualsevol política llingüística, en independència del color del govern, haurà de desenrollar com crega més convenient, pero tenint sempre presents les següents bases i objectius:

1.- Tant en l’escola com en la societat s’ha de mantindre una campanya constant de conscienciació a favor del valencià i del seu us; sense esta conscienciació qualsevol política llingüística fracassarà.

2.- Conseguir l’igualtat de drets i deures llingüístics és l’única via per a conseguir una cohesió social i territorial que assegure els drets llingüístics de tots els valencians en tot el territori, en independència de la llengua que usen.

3.- Conseguir un bilingüisme complet i social en tot el territori, de manera que qualsevol persona tinga capacitat per a comunicar-se de manera independent i alterna en les dos llengües, puix les dos llengües conviurien en tot el territori.

4.- Evitar i superar qualsevol classe de diglòssia, sobretot aquella en la que una de les dos llengües té major prestigi social i s’usa en àmbits formals i l’atra en menor prestigi en àmbits informals.

5.- Per a que una política llingüística tinga èxit s’ha de rebujar qualsevol us que es realise de la llengua en fins polítics o que puga donar lloc a la marginació, la supremacia, el racisme o la xenofobia. La llengua ha de ser transversal i ninguna ideologia ha d’identificar-se ni en el castellà ni en el valencià, perque les dos són cosa de tots.

6.- La llengua, com a sistema de signes convencional, no pot ser manipulada per ningú segons els seus interessos o ideologia. El model de llengua ha de ser neutre i respectar la convenció a la que, de manera natural, han aplegat els parlants. La norma no pot contradir als parlants i ha de facilitar tant l’us com l’aprenentage de la llengua, no és gens convenient que siga una dificultat, si volem una verdadera recuperació del valencià.

Profundisant en est últim punt volem recordar que fa temps que la llingüística és descriptiva, descriu la llengua viva i les normes que la rigen, fer-ho al contrari, és dir, fer una norma a la que ha d’adaptar-se la llengua viva és aberrant i està abocat al fracàs, ademés pot perjudicar a la llengua puix crea dubtes i mala consciència al parlant, cosa que les llengües amenaçades com la nostra no es poden permetre.

La llengua, en ser convencional, és molt democràtica, lo que diuen la majoria dels parlants és la norma i una minoria elitista no deu ni pot impondre els seus criteris a una majoria i manco encara si eixa minoria o èlit ho fa seguint uns criteris extrallingüístics forçant la realitat llingüística valenciana per a fer-la convergir en una atra realitat que ells, per estar alienats, com diu el doctor Fornés, desijarien que fora, pero que no és.

La AVL sap tot açò, ya ho crec que ho saben, de fet ho practiquen, descriuen la llengua dels valencians, arrepleguen casi tot el lèxic i casi totes les característiques llingüístiques específiques de la llengua valenciana, no poden negar la seua existència, i diuen en lletra menuda que tal o qual forma “és general en el llenguatge espontani”, pero no la recomanen, diuen que tal o qual forma “no té reflex en els registres formals, tant escrits com orals” pero que tots els valencians les diuen, reconeixen alguns fets pero diuen que “cal evitar-los”, quan un fet és innegable i no els quadra diuen que “és acceptable”. ¿Quí són ells per a dir que un fet general “és acceptable”, pero no norma?, quan hi ha vàries formes diuen “és preferible” (sense dir per qué és preferible, pero és preferible quan s’acosta a la forma catalana), quan volen introduir una forma aliena diuen “encara que majoritàriament en valencià s’utilitza la preposició… també… podem usar tal”. A nivell lèxic les formes genuïnes valencianes, quan tenen entrada, que no sempre la tenen, se remeten a una atra forma inexistent, arcaica, inusual, minoritària pero sempre coincident en la del català estàndart. En definitiva, que tot lo genuí valencià, tot allò que el valencià aporta, be siga perque ho conserva o perque innova i que no existix en català normatiu, és considerat “dialectal, coloquial, propi de registres informals, no recomanble etc, etc”.

La AVL i el Departament de Filologia Catalana (abans Valenciana) estan formats per enlluernats, per alienats que obedixen a la seua militància ideològica i inclús política.

En este punt, i acabe, vullc recordar l’artícul 9 de la Declaració Universal dels drets llingüístics aprovada en Barcelona en 1996

“Tota comunitat llingüística té el dret de codificar, estandarisar, preservar, desenrollar i promoure el seu sistema llingüistic, sense interferències induïdes o forçades”.

Els diccionaris normatius i la gramàtica de la AVL o la que s’ensenya sense qüestionar-se en la Facultat de Filologia patixen grans interferències induïdes i forçades i això ni és democràtic, ni és ètic, i per supost no és científic.

Moltes gràcies.

Leave a Reply