LA FALSA “UNITAT DE LA LLENGUA CATALANA ”

By 27 junio, 2017 marzo 13th, 2018 Artículo, Voro López Verdejo

Dr. Voro López Verdejo

Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

La cacarejada “unitat de la llengua catalana” és un desideratum i no una realitat demostrable empíricament. Ho digué Sanchis Guarner en la Gramàtica Valenciana de 1950: “la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca, és més bé un punt d’arribada que no pas un punt de partida ”. Açò responia a la realitat dels anys 50 i a l’actual, puix l’Acadèmia Valenciana de la Llengua encara està, com diu la seua Gramàtica Normativa Valenciana, adoptant solucions convergents “a fi de garantir-ne la cohesió pertinent. La Gramàtica vol ser una contribució de l’AVL al procés de construcció d’un model de llengua convergent amb la resta de modalitats de l’idioma comú ”. Si han de prendre mides per a garantisar la cohesió entre “modalitats” és perque la cohesió-unitat no existix, s’ha de construir.

Una mostra de que no hi ha unitat és la cita de Pompeu Fabra en Converses filològiques,1, 363 : “Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preosupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i enriquint-lo, procurar acostar-lo al valencià dels vostres grans ecriptors medievals ”. Fabra diu “el vostre idioma” i “el nostre català” (nostre i vostre s’oponen) i que no nos preocupem d’acostar-nos al català; puix si nos hem d’acostar és perque no estem units i no explica el perqué nos hem d’acostar, ni quins beneficis aportaria al valencià est acostament.

Fabra insinua que la desunió entre el valencià i el català es deu a la castellanisació del valencià; se pot recordar lo que digué el català Eiximenis sobre el valencià en l’obra Regiment de la Cosa Pública de 1383: “Aquesta terra [Valéncia] ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn, e de cascuna ha retengut ço que millor li és, e ha lleixats los pus durs e los pus malsonants vocables dels altres, e ha pres los millors… ”; sense castellanisació en el s. XIV Valéncia ya tenia un llenguage particular, perque Eiximenis, que era català, no diu que el llenguage fora igual al “català”. Antoni Canals traduí el Valeri Màximo en 1395 i diu: “Tret del llatí en nostra vulgada lenga materna valenciana axi com he pogut jatssessia (encara que) que altres l’agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus””, o siga que “la llengua materna valenciana” dels nostres escritors migevals ya era diferent a la “llengua catalana”, per això fea falta una traducció valenciana encara que ya existia una catalana. Fabra reconeixia que no hi ha unitat, pero no es deu com ell diu a la castellanisació, puix esta singularitat valenciana ya la trobem documentada en el sigle XIV.

Si algú encara dubta que l’unitat de la llengua catalana és un desideratum d’alguns i que esta s’ha d’anar construint, pero en molt de tacte per a no crear rebuig entre els valencians, Sanchis Guarner en La llengua dels valencians, obra dels anys trenta, parlava de “el procés unificatiu”; si l’unitat és el resultat d’un procés es perque partim d’una diversitat que Sanchis denominava “particularitats regionals valencianes”, particularitats que l’actual Direcció General de Política Llinguística intenta eliminar per a forçar l’unitat, en uns criteris llingüístic que nos tornen als anys huitanta del sigle passat, fent difícil i inacceptable el model de llengua convergent que es propon puix genera inseguritat i rebuig. Hui el “procés unificatiu” se seguix promovent en diners públics de manera radical des de les nostres institucions com la DGPL i de manera atenuada des de la AVL, pero sense dir quin benefici aporta açò al valencià i la seua recuperació: Ya ho digué Sanchis Guarner:

“El procés unificatiu, perquè fos viable, calia promoure’l des de dins, havia de ser iniciativa dels propis valencians”. Pero ni promovent-lo “des de dins” el procés unificatiu que representa el denominat “valencià normalitzat” du camí de ser acceptat majoritàriament pels valencians, sobretot a nivell oral.

S’ha de dir que els “Criteris inspiradors ” de la Gramàtica Normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i els de la DGPL són més o manco els mateixos; el criteri acadèmic 2 diu: “La convergència amb les solucions adoptades en els altres territoris que compartixen la nostra llengua, a fi de garantir-ne la cohesió pertinent ”. Dos són les conclusions que podem deduir:

1a.- Lo genuí, la “solució” valenciana, en la que, per llei, hauria de basar-se la AVL, queda exclosa perque s’adopta la convergent, com fa també la DGPL.

2a.- Com hi han diverses solucions i per tant no hi ha unitat s’han de “adoptar ” solucions “a fi de garantir-ne la cohesió pertinent ”, com també fa la DGPL, i això supon una intervenció o manipulació per a forçar l’unitat o cohesió desijada. L’us de l’adjectiu “pertinent ” aplicat a “cohesió ”, mostra també que l’unitat de la llengua no és una realitat sino un fi desijat, puix “pertinent ” significa “apropiat al fi que es perseguix ”.

La llingüística moderna estudia i descriu les llengües, és descriptiva, mentres els polítics i llingüistes militants de la DGPL i de la AVL la manipulen i retorcen ortopèdicament per a adaptar-la a uns desijos ideològics i polítics, volen “garantir una cohesió pertinent” que mai ha existit i fer d’un desideràtum de Fabra i el nacionalisme català una realitat. No els importa que el resultat siga un model de llengua alienant i inassumible, un model difícil, asèptic i sense ninguna càrrega entranyable, emotiva o patrimonial, un model en el que el parlant natiu no s’identifica i el rebuja perque es sent insegur i ridícul usant-lo, de manera que facilita el pas al castellà que no li planteja estos problemes.

Las Provincias. Publicado el sábado 17 de junio de 2017