La denominació de la llengua valenciana a través del temps
Renou, juliol de 2020
Òscar Rueda
¿Des de quàn existix la llengua valenciana? La pregunta és difícil de respondre, puix els idiomes no naixen un dia concret, sino que són el fruit d’una evolució lenta i paulatina, condicionada per la mescla i mutació de modalitats llingüístiques anteriors que no “deixen de parlar-se” i van mudant en el pas del temps, generació darrere de generació.
Tal és el cas de les llengües romàniques parlades en l’actualitat, com el valencià, el castellà, el portugués o el francés, que són conseqüència de l’expansió de la llengua llatina entre els sigles III a. C. i IV d. C. a través dels territoris conquistats per Roma, i de la seua posterior evolució interna, modulada per la dispersió geogràfica. Per això, més que preguntar-nos des de quàn existix la llengua valenciana, és més adequat plantejar-nos des de quàn és vista, per propis i estranys, com una modalitat llingüística en personalitat pròpia, fins al punt de rebre un nom distint a les del seu entorn, tant pels seus parlants com per parlants d’atres llengües pròximes.
Fem una miqueta d’història. L’expansió del llatí, d’eix idioma que originàriament només se parlava en la regió italiana del Llaci (d’ahí el seu nom), produí la gradual desaparició de les llengües preexistents en bona part d’Europa occidental i certes zones de l’oriental; no tant per la migració de romans als territoris conquistats, sino sobretot a causa de l’interrupció de la transmissió intergeneracional de les llengües prerromanes entre pares (que les parlaven) i fills (als que els pares no transmetien la seua llengua pròpia, sino que els parlaven en llatí, per considerar-lo una llengua de major prestigi i utilitat), com a conseqüència d’un procés de diglòssia i substitució llingüística.