Tots els amants de l’història, hem sentit parlar de José Luis Corral Lafuente, Est aragonés ilustre, va nàixer en Daroca. Professor d’Història i escritor. Llicenciat en Filosofia i Lletres, es va doctorar en Història per l’Universitat de Saragossa, en la que és professor d’història migeval i director de Taller d’Història S.L. Com migevaliste, ha centrat bona part de la seua llabor investigadora en l’Espanya musulmana i en l’Història d’Aragó. És també un dels més prolífics autors espanyols de novela històrica.
Est és un resum del propi J.L. Corral, d’un text de 2010, i que convé recuperar per a clarificar certs mensages que apleguen des del nacionalisme feixiste i pancatalaniste.
LA CORONA D’ARAGÓ. CONTRA LA MANIPULACIÓ DE L’HISTÒRIA D’ARAGÓ I CATALUNYA.
José Luis Corral Lafuente
L’història és una matèria propícia per a la manipulació. En este sentit, el cas de l’història de la Corona d’Aragó és paradigmàtic. A mitan del sigle XIX un moviment cultural, i polític, naixcut en Barcelona i denominat “la Renaixença” (que en acabant es va convertir en el nacionalisme romàntic del sigle XIX conservador de dreta) es va empenyorar en canviar l’història a pur de alterar definicions i d’imaginar símbols i espais que jamai varen existir.
En el seu desvarie historiogràfic, alguns erudits d’eixe moviment varen començar a falcar conceptes que mai varen existir com “la Corona catalana-aragonesa”, “els comtes-reis”, “els reis-comtes”, “els reis de Catalunya”, la “Confederació catalana-aragonesa” i atres denominacions falses d’eixe mateix estil, que va culminar en la peregrina denominació, a primeries del sigle XX, de “Països Catalans” aspiració de la Gran Catalunya, per a definir un inexistent territori «històric» comú en el que s’incloïen els actuals Catalunya, Rosselló, Cerdanya, les comarques orientals d’Aragó, la Comunitat de Valéncia i les Illes Balears.
Proyectant idees polítiques nacionalistes del present en el passat, es va alterar l’ordinal dinàstic dels reis d’Aragó, de modo que Alfonso II el Cast va passar a ser “Alfons I” i Pedro II el Catòlic, “Pere I de Catalunya”; i aixina seguixen sent denominats estos sobirans en els fichers de l’Archiu de la Corona d’Aragó i en les denominacions d’alguns polítics ultranacionalistes catalans.
La cridà Corona d’Aragó va tindre el seu orige en una unió dinàstica basada en una aliança matrimonial, seguint el dret migeval successori navarrés i aragonés i el dret canònic.
La Corona d’Aragó no es va cridar aixina des del principi. En el sigle XII ni els reis d’Aragó ni els comtes de Barcelona tenien com a distinció del seu ranc una «corona». El primer d’ells en ser coronat va ser Pedro II, (els primers reis d’Aragó estan soterrats en el monasteri de San Juan de la Peña prop de Jaca. A on estigué el Sant Calçe) i ho va fer en Roma en 1204 de mans (o millor de peus, segons una llegenda) del papa Inocencio III.
Per a ser rei llegítim d’Aragó era necessari haver naixcut de matrimoni canònic, jurar els furs d’Aragó, i despuix els dels demés territoris de la Corona, i ser coronat en la catedral de la Sèu de Saragossa.
Des de 1068 els reis d’Aragó eren vassalls de la Santa Sèu (i tal volta els porta estandart papal), i per tant devien jurament d’homenage als papes. Per això, la monarquia aragonesa va adoptar els seus colors heràldics, el roig i el groc, copiant els de el seu senyor feudal, el Papa, puix eixos eren els que usaven els pontífexos en l’Edat Mija. (molt més tart se substituí el roig, pel blanc actual)
La Corona d’Aragó es va sostindre en els seus sobirans i en la continuïtat del seu llinage, i això a pesar que els tres primers, Alfonso II, Pedro II i Jaume I varen accedir al tro en minoria d’Edat, en algunes dificultats.
Els Estats fundacionals de la cridada Corona d’Aragó varen ser el regne d’Aragó (en la reina Petronila) i el comtat de Barcelona (en el comte Ramon Berenguer IV, que també ho era ademés d’Ausona, Cerdanya, Besalú i Girona). Pero no d’Urgel, per eixemple.
Des de 1137 es varen anat sumant atres territoris; en alguns casos per incorporació pacífica, com el marquesat de Provença o els comtats de Pallars i d’Urgel; en uns atres per conquista als musulmans, com les terres de Lleida, Fraga, Tortosa, Terol, el regne de Mallorca, el Regne de Valéncia o el senyoriu d’Albarracín; i en uns atres durant el procés d’expansió mediterrànea, com els regnes de Sicília, Cerdenya, Nàpols o els ducats d’Atenes i Neopatria en Grècia.
Les intitulacions dels reis
Estos sobirans mai s’intitularen “reis de la Corona d’Aragó”, sino que ho varen fer en tots i cada u dels seus títuls privatius. Aixina, Petronila va ser reina d’Aragó, com a hereua de Ramiro II, i comtesa (consort) de Barcelona, pel seu matrimoni en Ramon Berenguer IV, que va ser príncip (consort) d’Aragó i comte de Barcelona.
Alfonso II va ser rei d’Aragó, comte de Barcelona i marqués de Provença; Jaume I, rei d’Aragó, rei de Valéncia, rei de Mallorca, comte de Barcelona i senyor de Montpeller; i Pedro IV rei d’Aragó, rei de Valéncia, rei de Mallorca, comte de Barcelona i duc d’Atenes i Neopatria, i inclús rei de Jerusalem, entre atres títuls. I quan s’abreviaven els títuls i només es colocava un, sempre prevalia el més antic i important en l’orde protocolari: rei d’Aragó.
Per descontat, els sobirans de la Corona mai s’intitularen com a “reis o comtes de Catalunya”, puix encara que des de la fi del sigle XII ya apareix el topònim «Catalunya», l’idea d’un territori cridat Catalunya, d’extensió similar a l’actual Comunitat Autònoma espanyola del mateix nom, que englobara a la majoria dels comtats cristians alt migevals del nort-est hispà, i a les terres de Lleida, Tarragona i Tortosa no es va concretar fins al regnat de Jaume I, ya en el sigle XIII, quan varen començar a definir-se les fronteres polítiques entre els regnes i Estats d’Aragó, Catalunya i Valéncia, que no varen quedar perfilades definitivament fins ben entrat el sigle XIV.
Dins de l’unitat dinàstica de la Corona d’Aragó, cada u dels Estats (regnes o comtats) que la varen integrar va mantindre les seues institucions polítiques, la seua autonomia fiscal, la seua llengua, els seus drets, les seues costums, les seues normes cíviques, la seua moneda, el seu sistema de mides i mesures i la seua cultura privativa fins als Decrets de Nova Planta imposts per la nova dinastia al començament del sigle XVIII.
La Corona d’Aragó va ser un eixemple de convivència i tolerància que, en la seua pròpia història, pot deixar no poques ensenyances a Espanya i a Europa contemporànees.
Llamentablement, ultranacionalistes indocumentats o tergiversadors estan empenyorats en falsificar esta història.
Recollit en fb per Enrique NL La cursiva és nostra,