Els valencians continuem sent invisibles fòra de les nostres fronteres.
L’exposició ‘La luz de la Edad Media en la Literatura Catalana’, organisada per la Biblioteca Nacional de España (BNE), és l’última polèmica relacionada en l’invisibilitat del valencià i lo valencià. La mostra inclou manuscrits d’autors de diferents territoris de l’antiga Corona d’Aragó, i el fet que per a la BNE tots foren ‘catalans’ havia passat relativament desapercebut excepte per a la RACV, que ya en març havia enviat una carta de protesta. Pero la qüestió transcendí del tot quan el 8 d’abril s’anuncià que havien demanat “a algunas de las voces más carismáticas de las artes escénicas catalanas” que llegiren “fragmentos de literatura medieval catalana” composts per Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell, Jaume Roig i l’anònim escritor de ‘Curial e Güelfa’. Vaja: un mallorquí, tres valencians, i un autor que, si creem en l’autenticitat de l’obra, degué ser valencià o castellà afincat en Valéncia, al parer de la majoria d’estudiosos.
La llau de queixes, primer en Twitter, més tart en forma d’escrits de protesta d’entitats culturals, particulars i diversos partits polítics, forçà a la BNE a una rectificació pública que, sense canviar el títul de l’exposició, matisava el contengut i s’excusava pel “malestar causado a todos aquellos que han percibido cualquier tipo de discriminación”. Les disculpen saberen a poc, pero resultaren excessives per als guardians de les essències catalanes, per als qui no hi havia “nadie a quien pedir perdón” i inclús suscitaven comentaris com el de l’exconseller català Alfred Bosch, qui tildava el canvi d’actitut de la BNE com a “disculpa franquista”.
Pero intentem vore més allà, i més encara hui, 25 d’abril, data d’infaust recort per als valencians, rememoradora del ‘mal d’Almansa que a tots alcança’. Excusen-me si ofenc: de la mateixa forma que la grip espanyola no naixqué en Espanya, el ‘mal d’Almansa’ no és un mal que vinga de fòra: ni de Madrit, ni de Barcelona, ni de cap atre lloc. El mal és eixa mescla d’orgull exaltat que esclata com una carcassa davant l’enèsima burla a l’identitat valenciana, i de passivitat absoluta, de deixar fer, d’ignorar a ón se construïx la realitat de les coses, en quant acaba la mascletà d’indignació. Vicent Iranzo, actiu tuiter i companyó en la Secció de Llengua de la RACV, troba pràcticament tots els dies alguna referència d’autors actuals francesos, italians, nortamericans… o inocents guies turístiques, que ubiquen a Valéncia en Catalunya o consideren catalans a escritors i artistes valencians. Pero és que, ¿quí diu lo contrari? I lo més important: ¿a ón se diu lo contrari, de quina manera se diu lo contrari, quin eixemple es dona més allà del dir? Per desgràcia, continuarà.
El ‘mal d’Almansa’, mescla d’orgull exaltat i passivitat absoluta, no ve de fòra.