Skip to main content

Las Provincias 15 de mayo de 2021.

Fa unes semanes i despuix d’abonar religiosament els “drets” d’inscripció (en alguns llocs la brometa costa 90 euros), més de deumil valencians se presentaven, molts per enèsima volta, a la prova del grau mijà de llengua valenciana, el “mitjà” dels collinses, la millor i més fefaent prova de censura llíngüística, prova del gran negociàs dels anexionistes, prova de que català i valencià son llengües diferents (puix, si no fora aixina ¿per qué hauríem els valencians de demostrar–ho oficialment?) i sobre tot la més oixosa prova de segregació lingual, com a requisit irrecíproc, absurt i humiliant, destarifo únic en lo món i que obliga a tots els valencians a tindre el “placet” dels servils repressors de la llengua impròpia en el cas dels no valencià–parlants (molt mal) i de la llengua supostament pròpia en el cas dels valencià–parlants (pijor encara), tot per a poder eixercir el nostre dret a treballar inclús en les zones de majoria castellà–parlant. Darrere tota esta maula està en primer instància una “Junta qualificadora de coneixements del valencià”. La denominació mateixa d’esta entitat, amagant en la seua llargària un fosc anonimat, dona una miqueta de por: “Junta”, en efecte, com a antic pero provable castellanisme ad alguns evocarà sintagmes com “Junta Militar de Defensa”, “Junta d’Ofensiva Nacional Sindicalista” o “Junta Superior de Censura Cinematogràfica”, pero ací els uniformadors de llengua i uniformats de ment han de velar no pel manteniment de l’orde públic sino de l’“ordre” polític–llingüístic de tots els valencians ¡firmes… ar! Detallet revelador és que ademés est llandós ent de censura llingüística se definix ell mateixa com a junta de “coneixements”, puix evidencia que, baix la cínica proclama de preservar la valencianitat, lo que fan els comisaris reclutats pel servici de política (“sic”) llingüística és justament lo contrari: aniquilar–la per suplantació i ya des de la mateixa denominació, puix que “coneixement” no és ni ha segut mai una paraula verdaderament valenciana.

En efecte, a diferència de lo que succeïx en les llengües catalanes (oriental i occidental) i en la balear la presència de /i/ en lloc de /e/ en les formacions en “–iximent” és constant en l’història del valencià real, el valencià de la gent, el valencià del poble. I ne té una molt antiga i “real” acreditació. En 1188 el rei d’Aragó, Anfós II escrivia: «en creximent de lur orde et encreximent del Espital». Ya en el s. XIII el seu net, Jaume I, mantenia la /i/; “lo nostre neximent […] lo nostre naximent”, escrigué, per eixemple, en “Els Feyts” (aixina, per cert, en eixa <Y> grega que també ara prohibixen furibunts els àtiles del nostre històric patrimoni llingüístic i lliterari). Igualment el primer escritor valencià, en valencià i castellà, el bisbe i sant Pere Pasqual, carregosa figura per als anexionistes, perque naixcut en lo cap i casal uns dèu anys abans de la reconquista de la ciutat per Jaume I, escrivia, per eixemple, “pel creiximent del uent”. Més eixemples: en 1666 escriurà “ſenyal de reconeiximent” o “als Cherubins el coneiximent” Blay Arbuxech en lo “Sermo de la Conquista” i en 1765 un “son naiximen” mossén Bertomeu Tormo en sa “Gatomaquia” etc. etc.

Les formes en “–iximent” són les conreades per tots els que han escrit en el genuí valencià, des del primer clàssic fins al darrer, de Pasqual a Pascual, des del sant hasta Pascual Tirado, i són les úniques formes que arrepleguen els diccionaris i vocabularis valencians: Escrig, Martí y Gadea, Fullana, López Verdejo… dasta l’anònim C.M.G., de 1825, només editat ya en este sigle, acull “coneiximent” i “reconeiximent”. La valenciania de la veu té també el seu natural “reconeiximent” en el diccionari trilingüe d’Alcover i Moll. Abans del s. XX, a soles un despistat Constatí Llombart documentaria un “amistós coneixement” al costat de l’esperable “coneiximent” en uns atres llocs. Només en el s. XX escomençarà la matraca dels catalanisadors o “soi-disants” normalisadors de la llengua (Carles Salvador, Manuel Sanchis, Josep Giner, Joan Fuster…) en ses borderies llingüístiques i sos “coneixements” tan… ignorants de la tradició valenciana.

Per un valencià de soca i arrel, per un valencià que no siga un venut o renegat i que no s’avergonyixca de la parla de sos pares, no deixa de ser un cert consol o, com dien els clàssics, un conhort la certea que ni els reis Anfós II o Jaume I ni el bisbe Pasqual ni el castellonenc Pascual hagueren aprovat mai l’examen d’esta Junta ca[ta]lificadora de coneiximents per atentar en sa chicoteta pero ben tossuda /i/ contra la sacrosanta unitat de destí universal de ¡senyor, sí, senyor! la llengua una, única i uniformà.

Xaverio Ballester

Universitat de Valéncia

Leave a Reply