Dr. Voro López i Verdejo
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Un bon amic me diu que vol aprofitar estes vacacions -que no “vacances”- per a fer, com diu ell, una “peregrinatio ad loca sancta”, i entre les seues ilusions està visitar Jerusalem i resar el parenostre en valencià en l’Hort de les Oliveres, a l’est de la Vall del Cedró o Kidron, a on segons la Bíblia Jesús se retirava a sovint a passar la nit i realisar les seues oracions. Vol resar el parenostre en eixe lloc sagrat, hui conreat pels pares franciscans des de 1681, no solament perque Jesús resava en ell sino perque en la part oriental d’esta Vall, front a les antigues muralles de l’antic Jerusalém, hi ha un lloc a on els discípuls demanaren a Jesús que els ensenyara a resar i Ell els ensenyà el parenostre. L’ilusió d’est amic meu és doble perque en este lloc les monges carmelites alçaren una iglésia a on estan lo que s’ha vengut nomenant “els taulellets de Palestina”, unes manisetes que reproduïxen el parenostre en més de setanta llengües, entre elles el valencià, i no vol deixar de visitar-lo.
Este fet no és notícia, pero per desgràcia no és tan conegut com hauria de ser-ho. Las Provincias ya donava notícia d’açò en els anys huitanta i publicava una carta que un bon defensor de l’identitat de la llengua valenciana, com fon l’acadèmic de la Real Academia Española Torcuato Luca de Tena, li envià al seu amic valencianiste Vicent Giner Boira, assessor lletrat del Tribunal de les Aigües entre moltes atres coses, quan aquell visità Jerusalem; en ella dia: “En este sitio las monjas carmelitas elevaron una pequeña iglesia que está decorada con azulejos que reproducen dicha oración [el parenostre] en setenta y cuatro lenguas distintas, desde el tailandés al lapón o el azteca o el maya. Entre las lenguas cultas. Figuran dos distintos Padrenuestro: uno en lengua valenciana y otro en catalán, diferenciando claramente dichas lenguas que están en lugares muy apartados entre sí. Inmediatamente adquirí las postales pensando que te interesaría tenerlas.”
En Vicent Giner Boira feu aplegar la carta i la postal a Las Provincias, que ho publicà, encara dins del periodo denominat La Batalla de Valéncia, en la que la societat valenciana patí un conflicte identitari, motivat pel catalanisme, que enfrontà als valencians en temes com la llengua, la denominació del territori o els símbols, conflicte que desgraciadament encara perdura, no ya tan patent pero sí latent.
La versió valenciana i la catalana del parenostre de Jerusalem no únicament estan separades físicament o en “lugares muy apartados entre sí” com dia Torcuato Luca de Tena, també ho estan llingüísticament parlant si comparem les dos llengües, lo que evidencia que allò de la “unitat de la llengua catalana”, sent realistes, és prou relatiu i fa vore que, diguen lo que diguen alguns romanistes -que no tots-, una traducció o versió valenciana dels texts sagrats i les oracions és una necessitat real. Volem recordar que no es tracta de trencar res, ni de ser secessionistes, se tracta de reconéixer un fet empírit, puix si no hi hagueren diferències entre valencià i català no podrien existir en Jerusalem dos traduccions del parenostre. Algú dirà que les diferències no són massa significatives, pero si comparem els dos escrits que allí apareixen detectem 21 diferències, algunes són lèxiques, unes atres ortogràfiques i les més importants de morfologia verbal i sintaxis. ¿S’entenen les dos traduccions? Sí, evidentment, com també s’entenen moltes atres romàniques; ¿Seria acceptable, per tant, deixar només la traducció catalana? No, de cap manera. Arrancar els taulellets de Palestina en valencià i eliminar del valencià les formes genuïnes valencianes per a fer-les convergir en les catalanes seria el mateix atentat contra el patrimoni i la cultura dels valencians i del món.
Els “taulellets de Palestina” tenen una atra virtut i és que tota la família occitanorromànica, de la que forma part el valencià, està present; de manera que no solament està el parenostre en valencià i en català, sino també en mallorquí i en occità, les llengües principals que formen el diasistema occitanorromànic. Entre estes versions no trobem massa diferències i valencians, balears, catalans i occitans entenen les quatre traduccions perque tots formen part d’una mateixa família, pero ningú voldrà renunciar a la seua, les diferències no podem ignorar-les i seria tendenciós i poc científic voler minimisar-les per a fer que totes les “versions” convergiren en una sola. La traducció valenciana del parenostre de Jerusalem és en la que qualsevol cristià valenciaparlant s’identifica sense ningun problema perque respecta la realitat llingüística valenciana, sense formes alienes o arcaisants. El parenostre és un resum de tot l’Evangeli, com dia Sant Agustí, quan el resem estem parlant en Deu i hem de fer-ho sense ningun artifici llingüístic. Esta versió valenciana, genuïna i senzilla, del parenostre de Jarusalem hauria de ser la norma a seguir en tots els texts llitúrgics.
Tots no tenim la sort del meu amic de poder anar estes vacacions a Jerusalem a visitar l’Hort de les Oliveres o poder resar el parenostre en el mateix lloc a on Jesús l’ensenyà als seus discípuls, ademés de vore in situ “els taulellets de Palestina”, pero gràcies a internet, simplement escrivint “parenostre Jerusalem” tindrem accés en un clic al parenostre en valencià i podrem guardar-lo per a deprendre’l, imprimir-lo o reenviar-lo a tots els familiars i amics.