Juli Moreno Moreno
Presidente de la Asociación Rogle Constantí Llombart
Dies arrere s’han produit dos fets que han generat noticies sobre temes llingüistics de cert calat. Una d’elles, si no fora per qui l’ha protagonisada, nos queda un tant llunt, geograficament parlant; l’atra nos afecta directament puix es el nostre idioma novament el centre d’una polemica que no acaba.
Com diém, la prensa es feya reso de que Carles Mulet, senador per “Cumprumis”, portaveu del grup mixt, demanava una subvencio al “Organo de Seguimiento y Coordinación del Extremeño y su Cultura”. Esta peticio mereix tot el nostre reconeiximent i respecte, puix, posar en valor les diferents manifestacions culturals i llingüistiques i velar per a que no es perguen, supon un enriquiment del patrimoni. No obstant, nos resulta, com a poc, estrany que qui s’haja prestat a fer-ho siga un individu que nega la singularitat de la llengua i cultura valencianes. En la seua actuacio no ha tingut en consideracio ni tan sols si l’extremeny te reconeiximent oficial o no −que no el te−, ni s’ha qüestionat si aço es o no motiu per a ser recipiendari de subvencions publiques de l’administracio. (Per cert, ya feu alguna cosa pareguda pel reconeiximent del lleonés en 2016.) Per contra, ell, i la seua comparsa politica, utilisen constantment l’excusa de la falta d’oficialitat per a denegar qualsevol ajuda a la llengua valenciana i a les manifestacions que d’ella se’n deriven, negant-se a reconeixer la seua existencia, encara que, com es de supondre, deuria de ser la llengua que escoltara de llavis materns −a no ser que li parlaren sos pares en castella mentres anava conformant la seua personalitat.
Qué lloable que personages com este es preocupen per posar en el mapa, en la ciencia filologica i en el marc cultural, lo que hui per hui està prou llunt de ser una llengua en ortografia, gramatica i estudis filologics que l’avalen. Mentrestant, el nostre idioma, que posseix tot aixo i molt mes des de fa sigles, esta sent degradat a un mer dialecte simplement perque els serfs del pancatalanisme, en una accio cinica i detestable, en la complicitat de certes elits intelectuals, desprecien tant al poble valencià que estan disposts a destruir la seua manifestacio mes singular, la seua llengua, per a substituir-la per una aliena.
I arribats aci, la segon noticia, presa del diari Las Provincias del passat 14 de juny, el titular de la qual dia: “La AVL modifica su normativa lingüística para ajustarla a la del Institut d’Estudis Catalans”. Res nou baix del sol. Ya hem parlat mes d’una vegada del sucursalisme que impregna les actuacions d’este organisme politic-llingüistic, la finalitat primera i ultima que perseguix es la convergencia de les llengües valenciana i catalana. Com es pot comprovar per les seues actuacions, no ho fa en ranc d’igualtat i de suma, despuix de delliberacions i de negociacions. No, ho fa seguint el dictat del IEC, unic organisme real i competent per a normativisar el catala; estos de la AVL nomes han de seguir i copiar les pautes d’aquell i, aixo si, preocupar-se per eliminar cada diferencia i especificitat valenciana, encara que aço empobrixca l’idioma, encara que aço cree rebuig entre els valenciaparlants de tota la vida, encara que siga una obra feta contra natura.
El IEC ya fa uns anys que havia determinat eliminar els accents diacritics i molts usos de la dieresis perque s’havien convertit en un problema gravissim per als usuaris de la llengua; per cert, qüestions estes que ya havia resolt la llengua valenciana en la Normativa Ortografica d’El Puig en 1983, i que, com una involucio, reintrodui en la versio accentual de l’any 2002. L’organisme catala que vela per modernisar un dialecte ancorat en una ortografia de proveta i un lexic que oscila entre lo migeval, els galicismes i inventats neologismes, està mes pendent d’assimilar els canvis que la llengua oral va introduint en el catala i de practicar una ortografia cada vegada mes senzilla, que no els sucursalistes d’aci, que ara, despuix de dos anys, han pegat el pas, i en tres –cinc anys son els que havia previst el IEC– coincidiran en el moment de l’aplicacio obligatoria i convergiran en uns canvis dictaminats i programats pels catalans.
Intrigats estem per vore la reaccio a tot aço que tindran aci l’immoviliste Institut Interuniversitari, cenacul a on es guarden les essencies de la catalanitat llingüistica, i el comissariat que integra la Junta Qualificadora que expedix els tituls de “valencià-no”.