Per allò dels punts damunt de la “i”, mamprendré per aclarir –sobretot per als desinformats voluntaris- que les úniques Normes inicials i orige d’esta celebració són les elaborades, molt treballadament, per la Secció de Llengua i Lliteratura valencianes de la RACV en 1979, en un excés d’accents, corregits més avant en sentit contrari i tornats a reajustar com els gastem en l’actualitat (molts hem escrit en les 3 accentuacions per fidelitat a la Secció).
Justament celebrem els 40 anys del massiu reconeiximent el 7-3-1981 en El Puig, emblemàtic lloc a on es feu el protocol notarial de les firmes d’adhesió de juristes, filòlecs, intelectuals, polítics, escritors, entitats culturals, empresaris i un llar etc. que s’acostà als mil firmants.
Ha plogut com toca, pero poc, i hui, en la perspectiva dels molts anys transcorreguts, podem oferir proves fefaents i escrites (ad alguns nos enchisa el paper) bons llibres-amics que nos demanen atenció per a ajudar-nos a superar tristíssims enfrontaments, molts d’ells ficticis i amagatall d’enrònies personals que nos debiliten front a l’enemic de veritat: els negacionistes de la Llengua Valenciana independent, dins del diasistema occitanorromànic els quals seguixen creixent en diverses maixqueretes com ara 3 i 4, Bromera, Acció Cultural, Escola Valenciana, el propi Marzà…
Si la malaïda passera-pandèmia vos oferix el tesor de més temps lliure, vullc recomanar-vos un parell de llibres de la AELLVA, Cresols nº 9 i 12 que nos aporten claritat perque “El pas del temps dona i lleva raons”; vejau 25 anys de les Normes Valencianes de la RACV, dites d’El Puig editat en 2005, especialment les pàg. 9 a la 18 dedicades in memoriam a Joan Costa per A.V. Calpe; aixina mateix “Tres referents valencians” editat en 2007, pàg. 35 a la 45 de Voro López també dedicades al pare Costa; lliggau, lliggau perque crec que vos els beureu sancerets, voreu que amelen com la millor tentació; allí podreu descobrir alguns destrellats fòra mida, hui plenament desacreditats per la tossuda realitat; els més jovenets vos sorprendreu llegint els escrits d’alguns autors, ahir ben nostres i hui buscant-se l’entrepà en l’atra banda…, les conclusions són vostres. Ací s’ajusten a la perfecció les sàbies paraules de Carl Gustav JUNG “les persones podríem aprendre dels nostres erros, si no estiguérem tan afaenats negant-los”.
No sé si serem capaços de Tornar a perdre el tren com nos dia Miquel Adlert, pero pense que el valencianisme té prou trellat, o hauria de tindre’l, per a entendre que hem de fer nàixer una formació política o plataforma conjunta, indefugible i netament valenciana de Poble, Cultura i Llengua; que hem de fer reviscolar el natural orgull de ser fills de la nostra Pàtria Valenciana.
Pense que som majoria els valencians conscienciats que tenim com a Referent llingüístic i normatiu a la Secció de Llengua de la RACV; qualsevol intent de duplicació nos empobrix en conjunt creant divisió, Sí, divisió ben llunt de la germanor i l’harmonia que nos pot dur, millor tornar, a l’èxit total que és reincorporar l’autèntica Llengua Valenciana a tota l’Ensenyança.,
No sé si tindrem noves eleccions autonòmiques en els airets preguerracivilistes que bufen en força, a poc a poc pero sempre en aument… Digam ¡prou!, hem segut, Som i volem seguir sent Valencians; necessitem com l’aigua una representació política digna, que assumixca l’ampla, històrica i ben documentada Cultura Valenciana, un partit o conjunt de partits units que sàpien reconéixer i defendre els profunts sentiments de la bona gent d’una terra de pau oberta al món.
Per Aureli López Muñoz
(Acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per Paterna)