Per allò dels punts damunt de la “i”, mamprendré per aclarir –sobretot per als desinformats voluntaris- que les úniques Normes inicials i orige d’esta celebració són les elaborades, molt treballadament, per la Secció de Llengua i Lliteratura valencianes de la RACV en 1979, en un excés d’accents, corregits més avant en sentit contrari i tornats a reajustar com els gastem en l’actualitat (molts hem escrit en les 3 accentuacions per fidelitat a la Secció).

Justament celebrem els 40 anys del massiu reconeiximent el 7-3-1981 en El Puig, emblemàtic lloc a on es feu el protocol notarial de les firmes d’adhesió de juristes, filòlecs, intelectuals, polítics, escritors, entitats culturals, empresaris i un llar etc. que s’acostà als mil firmants.

Ha plogut com toca, pero poc, i hui, en la perspectiva dels molts anys transcorreguts, podem oferir proves fefaents i escrites (ad alguns nos enchisa el paper) bons llibres-amics que nos demanen atenció per a ajudar-nos a superar tristíssims enfrontaments, molts d’ells ficticis i amagatall d’enrònies personals que nos debiliten front a l’enemic de veritat: els negacionistes de la Llengua Valenciana independent, dins del diasistema occitanorromànic els quals seguixen creixent en diverses maixqueretes com ara 3 i 4, Bromera, Acció Cultural, Escola Valenciana, el propi Marzà…

Si la malaïda passera-pandèmia vos oferix el tesor de més temps lliure, vullc recomanar-vos un parell de llibres de la AELLVA, Cresols nº 9 i 12 que nos aporten claritat perque “El pas del temps dona i lleva raons”; vejau 25 anys de les Normes Valencianes de la RACV, dites d’El Puig editat en 2005, especialment les pàg. 9 a la 18 dedicades in memoriam a Joan Costa per A.V. Calpe; aixina mateix “Tres referents valencians” editat en 2007, pàg. 35 a la 45 de Voro López també dedicades al pare Costa; lliggau, lliggau perque crec que vos els beureu sancerets, voreu que amelen com la millor tentació; allí podreu descobrir alguns destrellats fòra mida, hui plenament desacreditats per la tossuda realitat; els més jovenets vos sorprendreu llegint els escrits d’alguns autors, ahir ben nostres i hui buscant-se l’entrepà en l’atra banda…, les conclusions són vostres. Ací s’ajusten a la perfecció les sàbies paraules de Carl Gustav JUNG “les persones podríem aprendre dels nostres erros, si no estiguérem tan afaenats negant-los”.

No sé si serem capaços de Tornar a perdre el tren com nos dia Miquel Adlert, pero pense que el valencianisme té prou trellat, o hauria de tindre’l, per a entendre que hem de fer nàixer una formació política o plataforma conjunta, indefugible i netament valenciana de Poble, Cultura i Llengua; que hem de fer reviscolar el natural orgull de ser fills de la nostra Pàtria Valenciana.

Pense que som majoria els valencians conscienciats que tenim com a Referent llingüístic i normatiu a la Secció de Llengua de la RACV; qualsevol intent de duplicació nos empobrix en conjunt creant divisió, Sí, divisió ben llunt de la germanor i l’harmonia que nos pot dur, millor tornar, a l’èxit total que és reincorporar l’autèntica Llengua Valenciana a tota l’Ensenyança.,

No sé si tindrem noves eleccions autonòmiques en els airets preguerracivilistes que bufen en força, a poc a poc pero sempre en aument… Digam ¡prou!, hem segut, Som i volem seguir sent Valencians; necessitem com l’aigua una representació política digna, que assumixca l’ampla, històrica i ben documentada Cultura Valenciana, un partit o conjunt de partits units que sàpien reconéixer i defendre els profunts sentiments de la bona gent d’una terra de pau oberta al món.

Per Aureli López Muñoz

(Acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per Paterna)

Leave a Reply