En blau la verdadera
Està be que nos donen la raó, mes que siga en 50 anys de retart
L’historiador Baydal ha difòs la troballa, dins la tesis del també historiador Javier Fajardo, d’una carta de 1436 conservada en l’Archiu Municipal de Valéncia en la que un perpunter i un pintor reconeixien haver segut pagats per la confecció de “duos ‘standarts reals ab corona groga e camper blau dalt’ et duas lanceas cum ferreas ad oppus centum sociorum de ballesta”: dos banderes valencianes per a acompanyar al Centenar de la Ploma, al que el Consell enviaria a Nàpols per a protegir al rei Anfós el Magnànim. Com l’autor reconeix, dos Senyeres, en barres i corona sobre blau, en el mateix disseny que ya es grafia en els portolans del sigle XV.
Realment, en el tema de l’historicitat de la Senyera, la cosa està clara des dels temps de Vives Liern, allà per 1900; i els estudis posteriors de Juanto Manrique, Molina Pont, Garcia Moya o Atienza no feren més que sostindre incontestablement lo que la memòria dels valencians sabia: que la bandera de Valéncia és una de les més antigues i millor documentades que existixen, i que el seu especial simbolisme deuria ser matèria de veneració per a qualsevol moviment que vullga construir un proyecte en arraïlament i ascendència en esta terra. Cosa que contrasta en el rebuig que certs sectors, a partir dels anys setanta, construiren cap a una ensenya, la Senyera, que tenia només un pecat: ser ‘distinta’ de la bandera catalana (en veritat, aragonesa). Atiar l’enfrontament de les comarques contra la capital d’un poble en sigles d’història per a implantar una ideologia des del buit necessitava de les seues pròpies “fake news”… i encara les patim.
No hi ha res de dretes o esquerres, monàrquic o republicà en la Senyera, perque és la bandera de tots: perque eixe fon un símbol que usaren, del Sénia al Segura, valencians de totes les époques, ideologies i procedències quan volien denotar clarament i de manera unívoca la seua valencianitat, i quan volien simbolisar l’unió del poble front a l’adversitat. Fins al punt que les institucions del Regne, en el mateix sigle XV, podien dispondre lliurement d’ella sense demanar permís a la Ciutat, encara que fora esta qui la custodiara en la seua Casa Gran. En eixa espècie d’adamisme ideològic en que vivim, alguns escomencen a donar-se conte (sense reconéixer-ho públicament) de que l’indignació popular de la Transició intentà conseguir lo que certs intelectuals no varen voler: protegir la continuïtat de la tradició com a base per a l’unió dels valencians, en lloc de ridiculisar-la i deixar-la venuda a la manipulació d’interessos electorals espuris. Esperem, això sí, que en el reconeiximent de la llengua valenciana com a subjecte idiomàtic diferenciat no hagen de passar atres cinc décades…
Esperem que en el tema de la llengua no en tardem atres 50.