La pandèmia està fent-nos tornar a la casella d’eixida
ÒSCAR RUEDA
Domingo, 1 noviembre 2020
Al reconte dramàtic de víctimes per Covid, esta semana s’ha sumat una persona molt pròxima a qui els parla. No era una persona anciana, i se n’ha anat en qüestió de dies; entre l’estupor i l’incredulitat dels que volíem pensar que estes coses només els passaven als demés. No cal donar més detalls. Ni vostés els necessiten. Pero a la pregunta supostament retòrica
de «¿cóm va tot?» que les persones civilisades nos devem per cortesia, u ya no podrà contestar els habituals «ahí anem», «resistint, que no és poc», «be, gràcies a Deu» o «que nos quedem com estem».
Més allà de lo personal, com a societat estem tornant a la casella d’eixida. Durant l’estiu els sanitaris han apelat, massa voltes sense èxit, a la responsabilitat de les persones. Que l’imprevisió, l’improvisació, l’inacció o l’inhibició siga patrimoni general dels nostres polítics no justifica que alguns ciutadans d’a peu els hagen igualat, en un suïcida «fer com fan no és pecat». Fa décades que esta societat està creant individus en mentalitat permanentment infantil, intolerants al fracàs o al patiment, hedonistes i egoistes fins a lo patològic; i que, per si fora poc, tenen un desconeiximent generalisat de cóm funciona la biologia humana (o l’economia). Pero be: ya saben que la cultura de l’esforç ara és reaccionària i retrògrada; ací lo important és que ningú es disguste ni s’incomode.
Davant eixa tessitura, no estranya que alguns neguen que el virus existix «perque aixina ho han vist en YouTube», o pretenguen que la vida seguixca com si tal cosa, abandonant-nos a la selecció natural de Darwin tant si el virus dona una treua com si torna a omplir les UCIs. S’apela a la llibertat: o siga, a «fer lo que em dona la gana», quan és la disciplina social i l’autoexigència individual i colectiva, junt a estratègies de control massives i estrictament científiques, lo que ha dut a (uns pocs) països a conseguir una contenció de la pandèmia. Tots tenim dret a ser estúpits, pero no a posar en perill la vida dels demés en la nostra estupidea.
La desacreditada classe política demostra l’ineptitut dels partits per a crear èlits dirigents.
Pero no es guanya el respecte ni l’autoritat una desacreditada classe política, que demostra palmàriament l’ineptitut dels partits per a ser eixes supostes ‘incubadores’ d’èlits dirigents a que els destina la democràcia parlamentària. Guanyaríem molt tancant al públic els parlaments, per a que les gallines seguixquen caquejant i els galls continuen vomitant exabruptes dins, sense molestar-nos, sempre que nos passen l’informe semanal en les conclusions que realment nos interessen. Tal volta, passat un temps, ignorats en el seu teatre repugnant, se dedicaren d’una volta per totes a treballar per a lo que realment els paguem.