Els mijos de comunicació en valencià
És difícil construir un espai comunicatiu des de l’amateurisme
Esta semana Marc Bataller, secretari de Mijos de Comunicació i Difusió de la Generalitat de Catalunya, i Eva Pomares, directora general de Difusió de la mateixa, s’allargaren fins a les seues ‘colònies del sur’, a l’embaixada que tenen en el carrer de Sant Ferran i que paguen religiosament cada any en els imposts dels contribuents, per a assistir a una taula ‘rodona’ (sic) que pretenia debatre sobre l’us del ‘valencià’ en els mijos de comunicació (siguen grans, mijans o menuts, pero especialment els últims, els de més ‘proximitat’). Pero el problema que molts trobem en eixos mijos en ‘valencià’ (remarque les cometes) que en ells se reuniren, és doble: primer, que utilisen un model llingüístic alienant, quan no directament el català oriental; i segon, que difonen una ideologia de desvalencianisació i sumissió de l’identitat valenciana baix una superior ‘nació’ catalana: els ‘països’ de Fuster, que apareixen en l’ensalada comunicativa a la mínima ocasió.
Llunt queden els temps en que publicacions íntegrament en valencià venien milers d’eixemplars en paper, com ‘La Traca’, ‘Pensat i Fet’, ‘El Conte del Dumenge’ o ‘Nostre Teatre’, o més recentment ‘Murta’. Ara, front al dopage econòmic dels veïns del nort (pero també dels polítics d’ací) als mijos en català, qué podem dir dels que, usant la llengua valenciana, pretenem fer alguna cosa digna, impresa o digital, en acabant de décades d’inanició oficial. Els nostres comunicadors i escritors en valencià són, ans que res, meges, historiadors, ingeniers, farmacèutics, advocats, peluquers o taxistes. I ya si això, a partir de les 8 de la vesprada o un bon matí de dissabte, obraran el milacre de crear coses en l’idioma patri, ya siga un artícul o una novela, i de donar-les al públic general com si es tractara d’un nàufrec tirant un mensage en una botella a la mar.
La necessitat de buscar-se la pataqueta més allà de la dàdiva oficial ha tengut una virtut: que la vida professional nostra no té res que vore en qüestions llingüístiques, lo que evita tentacions en les que alguns acabaren caent. Pero difícilment se pot construir res contundent, poderós, des de l’amateurisme, l’afició esforçada i la bona voluntat, si davant tenim un eixèrcit entrenat i ben pagat cada final de mes; com no siga des de les rets socials, els canals de YouTube, el TikTok i totes eixes coses que als quarantons i més en amunt nos sol donar una perea immensa, pero que, a la vista està, és el futur de la comunicació. Com a mínim, de la que consumixen els jóvens. Aixina que anem preparant-nos, perque el futur audiovisual del valencià, en bona mida, el portem tots en la boljaca: en eixe aparatet que, cada volta manco, gastem per a parlar per teléfon.
El futur de la comunicació en valencià està en el teléfon mòvil