Skip to main content

El “VALENCIANO” I LA RAE

By 29 mayo, 2017marzo 13th, 2018Artículo, Voro López Verdejo

Dr. Voro López Verdejo

Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

És coneguda la tendenciosa definició de “valenciano” del Diccionario de la Lengua Española de la RAE: “Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua pròpia”, encara  que no és competència de la RAE dictaminar sobre llengües diferents al castellà, com  digué Alvarado Ballester (català de Tarragona), sent secretari de la RAE sobre esta polèmica: ”No es competencia de esta Real Academia Española dictaminar sobre cuestiones ajenas a la lengua española o castellana ”.

Sí, polèmica, perque esta definició respon a motius que no són extrictament llingüístics com vorem; i precisament perque la RAE no és competent per a dictaminar sobre el valencià, i perque ningú li nega el prestigi que té i les conseqüències internacionals de les seues definicions, hauria d’adaptar-les al marc constitucional, del qual l’Estatut d’Autonomia valencià forma part i que en el seu artícul sext diu: “l’idioma valencià és l’oficial en la Comunitat Valenciana.”

Una de les greus conseqüències fon la convalidació dels títuls de valencià i català pel Tribunal Suprem en 2006, el qual prengué esta decisió, segons diu la sentència, basant-se en la definició que la RAE fea del vocable “valenciano”.
Les llengües peninsulars eren considerades “dialectes” per la RAE abans de 1959; l’única “llengua” era el castellà. Pero en 1959 el Secretari Perpetu de la Academia, Julio Casares, en el Boletín de la RAE tom 39, quadern 158, setembre-decembre de 1959, pàgina 494, constata un canvi important:
“También ha estado en cierto modo presente la política en las recientes deliberaciones de la Academia. […] Y no está exento de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía: “dialecto de los valencianos”. Ahora se le reconoce la categoría de lengua y se añade que es la hablada “en la mayor parte del antiguo reino de Valencia”; y la nueva definición de catalán pondrá término a las consultas que recibo un día sí y otro no para que se diga si es lengua o dialecto ”.

Les noves definicions, que eren el resultat de les deliberacions llingüístiques dels acadèmics per a justar-les “a la lingüística moderna”, com diu el Secretari de la RAE, no estaven exentes de pressions polítiques, i la nova definició de valencià aprovada no apareixerà en el Diccionario de la RAE de 1970; algú des de fòra de la RAE presionà i manipulà per a que al valencià no se li reconeguera la categoria de llengua i acabara definint-se com a “variedad del catalán… ”.

La definició original aprovada per la RAE, sí s’arreplegà en uns atres diccionaris lliures de pressions, com ara  el Espasa-Calpe, Éverest Cúpula o Enciclopedia Universal Sopena, que en les edicions de 1963, 1967, 1970 i 1973 duya la definició acadèmica de valencià, indicant-ho en l’abreviatura “Acad.” (Academia) i del valencià dia: “Lengua hablada en la mayor parte del antiguo reino de Valencia. -Acad.”. La definició de “gallego” no patí manipulacions i sí passà a ser definit en 1970 per la RAE com a “Lengua de los gallegos”, mentres el valencià passà  de “Dialecto de los valencianos ” a “variedad del catalán ”.

La nova definició de “valenciano” causà indignació en Valéncia i la RAE, conscient de la manipulació injustificable que havia fet, intentà acallar les protestes que la deixaven en evidència, afegint en l’edició de 1992 allò de “…y se siente allí comúnmente como lengua propia ”. Lo que encara ho empastrava més.

Preguntant al Sevicio de consultas la RAE pel canvi radical sobre el valencià la resposta fon: “Hemos consultado el fichero de ediciones de la RAE y en él hay una ficha de enmienda perteneciente a la 19ª edición (fechada en diciembre de 1958), en la que se recogen varios cambios en el artículo, entre ellos la enmienda a la acepción octava. Se trata de una ficha manuscrita de D. Rafael Lapesa que fue quien propuso esta y otras enmiendas en la revisión que realizó de las palabras referidas a lenguas y dialectos de España. La autoridad del Sr. Lapesa en esta cuestión es garantía de una reflexión científica previa”. Pero una ficha esmenada per un acadèmic, valencià per cert, per molt prestigiós que este siga, no pot tindre més valor que un acort acadèmic publicat en el Boletín de la RAE .

Eliseo Puig, president de la Associació Cultural per al Patronat de la RACV, mantingué contactes en F. R. Adrados,  acadèmic que mostrà el seu desacort en la definició que la RAE fea de  “valenciano” i en carta del 09-03-2014 diu: “Lo de que la definición era de Lapesa era allí común. […]  Sobre los motivos de Lapesa fuí pensando más tarde, había como un descanso por haber salido de un problema. Llegué a la conclusión (puramente personal) de que, desde Lapesa en adelante, pensaban que habían salido de un tema sometido a presiones. Las lenguas españolas no interesaban demasiado. Acabé pensando que aquello era un error, hacer con el valenciano lo que no hacían con otras lenguas.”

Adrados reconeix que  el valencià tingué un tracte diferent, puix era un “tema sometido a presiones”, per tant els acadèmics no actuaven lliurement sino baix pressió. Imaginem les pressions i d’a on provenien, pressions polítiques que,  segons Adrados, crearen un greu problema a Lapesa, que canvià la definició de valencià, contra un acort previ de la RAE publicat en el seu Boletín de 1959. Tart o pronte la RAE haurà de “desfacer el entuerto”, acatar el marc constitucional i recuperar la definició aprovada i publicada en el seu Boletín de 1959; de no fer-ho la real institució pert credibilitat, independència i honorabilitat.

Las Provincias. Publicado el jueves 25 de mayo de 2017