L’esperit de la Llei d’Us del valencià es diluïx entre radicalitats contrapostes

ÒSCAR RUEDA
Domingo, 20 diciembre 2020

En la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià de 1983 se diu que «en ningun cas se podrà seguir discriminació pel fet d’usar qualsevol de les dos llengües oficials», o «el Consell velarà per que l’incorporació del valencià se duga a terme d’un modo comprensiu en les diferències i nivells en el coneiximent i us del valencià que hui existix». Tampoc s’obliga a usar una normativa concreta; lo que nos maravella als que hui patim la repressió de l’oficialitat per usar el valencià d’una manera coherent (i no a soles nominalista o mística).

La Llei arreplega dos llistats en els municipis que «atenent a criteris històrics» se declaren de predomini llingüístic oficial valencià o castellà. L’adjectiu «històric» és clau, perque hi han municipis (singularment les grans ciutats com Valéncia, Alacant o Elig) inclosos en el ‘predomini’ valencià en els que la llengua valenciana ha deixat de ser majoritària fa décades, pero continua sent patrimoni cultural dels seus habitants en un context de bilingüisme. Llunt queden els temps en els que la yaya d’un servidor, veïna del valentí barri del Carme, vivia fa cent anys en un context en que el valencià era la llengua quotidiana de comunicació, i inclús provocava estranyea que algú usara el castellà en el mercat de Mossén Sorell; signe de que eixa persona «devia ser de fòra».

Hi ha poblacions com Oriola o Bunyol en les que el valencià fa sigles que no s’usa com a llengua vernàcula. Pero en les grans capitals, el valencià estava i està viu en la nostra tradició; encara que en alguna época s’estilara interrompre la seua transmissió als chiquets. Si d’Alacant parlem, en els mateixos anys 20 del sigle XX, la ciutat demostrava la seua realitat idiomàtica: l’himne de la ciutat, en valencià; la revista satírica ‘El tio Cuc’, íntegrament escrita en la mateixa llengua; els icons de la festa alacantina del fòc (foguera, racó, barraca, bellea…); la tradició dels ‘números dels cegos’; o, en fi, la cançó popular ‘La manta al coll i el cabacet, mo n’anirem al Postiguet…’, patrimoni de tots els valencians pero naixcuda en la nostra capital del sur, en la que hui habiten 60.000 valenciaparlants.

Les raïls idiomàtiques valencianes de la nostra capital del sur són innegables

L’esperit i la lletra de la Llei d’Us del Valencià són torpedejats pels nostres esquerrans governants actuals, actuant des de l’imposició i fomentant l’antivalencianisme i el rebuig al valencià. Pero podent ser desemmaixquerats simplement practicant un valencianisme moderat, integrador i positiu, ara, en un arranc d’irreflexivitat en sentit contrari, regidors dretans alacantins volen negar les raïls idiomàtiques valencianes d’Alacant, donant gratuïta munició als primers i facilitant-los la caricatura del discrepant. Serietat i valencianitat, per favor.

Leave a Reply