Dr. Voro López i Verdejo
Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Un cert descontent i indignació corre per les rets socials, – sí, dic “ret”, com se diu des dels Furs de Valéncia a la AVL, passant per Joan Fuster-. Pareix que aprenents de Torquemada s’han apoderat de la Junta Qualificadora de Conexements de Valencià. Yo, com tots els valencians, dic coneximents, com Jaume I en el seu Llibre de saviesa o la AVL, passant per Xavier Casp.
Valenciaparlants de tota la vida estan suspenentd estes proves, aixina que alguna cosa va malament. Yo diria que un parell de coses no estan com cal; per una banda la norma o valencià “normalitzat”, s’allunta perillosament de la realitat llingüística valenciana, creant dubtes, vacilacions, mala consciència i una diglòssia que nos dialectalisa a tots i obri la porta a una fugida cara al castellà, llengua neutra i no conflictiva. Per un atre costat, uns correctors d’exàmens fanàtics i més fabristes que Fabra, que no admeten o desconeixen les concessions que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa al valencià de cada dia, dels nostres majors i dels nostres clàssics. És dir, que la AVL no pinta fava en els criteris que aplica la Junta Qualificadora, una Junta que admet la revisió d’exàmens pero sense la possibilitat de poder vore’ls ni saber quins criteris s’han aplicat en la correcció. O siga que de transparència gens ni miqueta, lo que els deixa les mans lliures per a rebujar impunement formes reconegudes tant per la AVL -que no diu ni pruna-, com per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, com ara comparança: naiximent, artiste, llògic, llavaplats, produïx, este, fraula, deport, aixina, galfí…
Che, u es pregunta que collinses estan ensenyant en l’escola i la resposta és una llengua asèptica, sense ànima, alienant, ortopèdica, difícil, estranya i gens entranyable perque seguix uns criteris polítics, que no llingüístics, de convergència en el català de l’Institut d’Estudis Catalans, una llengua que ha trencat el víncul en la tradicional fins el punt de crear problemes de comprensió entre els nous parlants, que s’intenten incorporar des del castellà, i els parlants que per edat no han tengut accés a l’ensenyança del valencià “normalitzat”.
Ma mare, en huitantassis anys, me demana que l’acompanye a Valéncia a l’oculiste perque vol fer-se unes ulleres noves. Els dels poblats marítims del cap i casal diem “anar a Valéncia”, recialles dels habitants d’extramurs de quan la ciutat encara tenia muralles.
L’oculiste resulta ser una oculista; a lo manco alguns valencians encara diferenciem el gènero en estos casos, encara que el valencià “normalitzat”, que s’ensenya en l’escola, no accepte esta diferenciació enriquidora del llenguage. Sí, he escrit “manco”, forma molt viva encara, perque lo de “menys” fa generacions que ya no es diu en terres valencianes. A lo que anàvem (sí, “lo” i no “el”), l’oculiste era una oculista, una chicona molt simpàtica que nos atén en castellà; li contestem en castellà, ya sabem que en la ciutat de Valéncia el valencià és una llengua viva entre familiars, amics i coneguts, pero que fòra d’estos àmbits s’impon el castellà per costum, respecte o educació davant d’un interlocutor desconegut que possiblement no nos entenga, aixina som els valenciaparlants.
Com dia, nos atenen molt amablement i nos fan passar a una sala per a graduar-li la vista a ma mare ( sí, “ma mare” i no “la meua mare”, perque en valencià diem “mon pare”, “ma mare”, “mos pares”, “ma casa”, “ma vida”). Quan l’oculista sent que ma mare i yo parlem valencià té el detall de disculpar-se en un valencià “normalitzat” dient que ella parla el valencià que ha “aprés a l’escola” (els valencians generalment diem “deprés en l’ecola”) perque no és valenciana i que intentarà parlar-lo. Ma mare està nerviosa pero veig que esta postura de l’oculista la tranquilisa i que es troba més a gust perque somriu i assent en el cap. Yo comprove en satisfacció que la llengua té futur, que l’ensenyança (encara que ara es diu “ensenyament”) funciona i que un futur en convivència llingüística és possible. L’oculista pren l’iniciativa i li diu a ma mare “anem a veure. Com es diu?”, pero ma mare no contesta, segurament ha entés lo de “veure”, pero pensa ¿com es diu qué?. Si li haguera preguntat ¿com li diuen? Hauria contestat en seguideta. Yo intervinc i li dic que li diuen Pepica. L’oculista seguix a la seua fent un esforç encomiable per parlar en valencià “normalitzat”, que és l’únic que sap, se veu que no li han ensenyat allò dels nivells del llenguage ni les formes “col.loquials” o genuïnes valencianes.
Tots coneixem el ritual de l’òptica d’identificar lletres grans i chicotetes. L’oculista diu “Pepica pot veure aquesta lletra petita”, ma mare diu que no, “i aquesta altra de sota”, ma mare diu que no i la veig que està incòmoda i torna a estar nerviosa; uns quants desencontres llingüístics més entre el valencià “normalitzat” de l’oculista i el de ma mare de tota la vida i aplega la carcassa final. La chicona diu “aleshores anem a veure. Aquesta la veu?” i senyala una erre “r”, ma mare respon “¿és una ene?” i l’oculista diu “no, erra”, perque en valencià “normalitzat” la erre es diu “erra”, a lo que ma mare contesta “ausades ma vida que erre pero és que en est ull no m’hi veig gens ni miqueta”. Ara la que queda desconcertada és l’oculista.
Primer intente contindre la rialla, observant el desficaci llingüístics, pero ràpidament escomence a indignar-me. Tant d’esforç per a que el valencià entre en l’escola, tant de temps preparant professorat, tant de treball per a fer llibres en valencià, tants diners gastats en el professorat i els pares en comprar llibres, tantes hores estudiant valencià, fent eixercicis i exàmens, que segurament aprovà l’oculista, tanta campanya de sensibilisació: “diga bon dia”, “sí al valencià”… que han fet mossa en l’oculista, per a que a l’hora de la veritat no servixquen per a res. No cal dir que ma mare instintivament acabà parlant-li en castellà a l’oculista i l’oculista ad ella.
La generació de ma mare passarà i en una població completament “normalitzada” açò ya no tornarà a succeir, perque l’escola i la Junta Qualificadora s’encarregaran de que tots els valencians sapiam, de fet ya casi tots ho sabem, que lo normatiu és: aquesta, ¿com et dius?, aleshores, sota, petit, veure, erra… Llàstima que les noves generacions desconeixeran el valencià genuí i si alguna volta escolten o veuen escrita l’expressió de ma mare “ausades ma vida” no sabran qué vol dir.