És necessari iniciar este informe sobre la Llengua Valenciana, tractant de situar als nostres interlocutors, en el lloc i en el temps des d’on arranca el conflicte, o siga, a principis de sigle XX, any 1906, Barcelona, primer Congres de Cultura Catalana.

El Congres volien que fora “una repicada forta de campanes” i per ad això, tenien que convidar “ad eixa mija dotzena de filòlecs” dels que Catalunya caria, perque en eixos moments no és que no tingueren filòlecs, és que carien de tot, inclús d’una llengua que d’haver existit, s’havia perdut en el temps i en l’espai i, “de no haver segut per l’Iglésia que mantingué l’idioma català en les catequesis i demés manifestacions del cult popular, es segur que s’haguera perdut”, com diu M. Capdeferro, en “Otra Historia de Cataluña”.

L’home encarregat de dur a cap este important event va ser mossén Alcover, el canonge mallorquí a qui mes tart li agraïren tota la seua llavor filològica furtant-li la calaixera, on guardava milers de paraules arreplegades per a dur a cap la seua gran obra “diccionarial”, i enviant-lo a les illes balears, des d’on venia.

Els resultats del congrés se tingueren per molt afalagadors; així que, arrancant d’esta fita important començà sériament l’idea d’un catalanisme integrador (imperialiste).

L’idea fonamental era convertir a totes les terres de parla romànica veïnes, en catalanes, d’este modo l’unitat buscada per a la composició de la Gran Catalunya, fon la consigna i la meta.

El pensament de tots els principals components del moviment com ara Rovira i Virgili, Almirall, Víctor Alba i, especialment, el president de la Diputació de Barcelona Prat de la Riba, no era atre que l’expansió.

I Prat de la Riba, en una visió de futur interessada, pero extraordinària, funda l’Institut d’Estudis Catalans, organisme que des de llavors, maneja i “mangoneja” en tots els assunts de la llengua catalana.

L’eufòria del catalanisme anà pujant sa temperatura inicial, fins l’extrem que ya en 1911, s’abocaven frases que van descobrint-nos la patètica apetència expansionant, basada sobre una unitat llingüística interessada, partidista i invasora, en la que sempre són els catalans els que més manen. Prat de la Riba escriu en el seu llibre Graeter Catalonia:

 

“la personalitat catalana ya no acaba en les fronteres de la nostra província, sino que va mes allà, fins tocar les palmeres de Múrcia i, travessant la mar, florix en els cels de Mallorca” i continua escrivint “Parlem, puix, de la Catalunya gran, que no és sol el principat, ni Mallorca, ni el Roselló, ni Valéncia, sino Valéncia i Mallorca i el principat i el Roselló, tots a la vegada. Tots som uns, tots som catalans”.

 

Despuix d’esta entelèquia ya sol faltava que els romanistes alemans, al tractar de traçar el mapa de la Romania, se despacharen dient que “de manera provisional, des dels Pirineus cap al sur, ho denominarem llengua catalana”. I eixa manera provisional dels romanistes europeus, se la prengueren ells (els catalanistes) tant al peu de la lletra que tractaren d’afiançar, encara més, l’utopia de l’unitat de la llengua. Aixina, que, tot lo que parlàvem tant Valencians com Mallorquins, per ad ells i la ciència, no era atre que catala. Venia a ser com un dogma de fe, com un linchament científic als dos Regnes.

Per a mantindre aquella tentació totalitària i unificadora, no tingueren atre remei més que inventar-se falses històries, com ha seguit sent costum continuada. Així, puix, els allumenats catalans se tragueren del barret de copa, que sa llengua nos arribà als Valencians per mig de la conquista. Pero quan en 1955, Germà Colon, manifestà públicament que “ese romance no pudo ser suplantado por una colonización tan poco intensa…y resulta, pués, casi inverosimil aceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana, condicionada sólo por el hecho de la Reconquista”, tocaren a arrepuny.

Des de llavors, se’ls van ocórrer numeroses falsetats mai demostrades, fins arribar a cometre la gosadia d’afirmar que la Llengua Valenciana, no havia existit mai, que lo parlat entre nosatres no era atre que la llengua catalana a la que el poble, ignorant, li diem Valencià; quan es ben sabut que l’autoestima del poble valencià cap a sa llengua, se troba a nivells irreprochables.

Lo dels catalans i dels catalanistes de l’interior, fins hui, no ha segut atre que pura usurpació. I esta es una de les premisses que el CVC (i ara l’AVL) deuria de tindre en conte per a valorar totes les actituts contraries al parlar dels Valencians d’eixes associacions pancatalanistes, partidaris de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, de la que mossén Alcover, qui se va morir sense acceptar-la, dia:

“certs revetlers, que sostenen la desbaratada i sublevadora tesi de que el català de Barcelona ha de ser la norma i la llei la cifra del bon català… i tot lo altre ha de ser mirat i dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput i tirador i que no tè per on agafar”.

RRSS: Carlos Cortina Ferrer

 

Leave a Reply