Les ‘dos ànimes’ de l’esquerra política se tornen a fer evidents

ÒSCAR RUEDA
Domingo, 15 noviembre 2020

Un tuit del ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, ponderant la riquea llingüística d’Espanya, ha excitat les baixes passions del moviment identitari català, que, en el sectarisme i l’intolerància habituals, li ha demanat la dimissió per distinguir el valencià del català: «España, nación soberana, habla castellano, nuestra hermosa lengua común, y habla catalán, euskera, gallego, valenciano… Europa es fuerte con el reconocimiento de su diversidad cultural y lingüística. España, también».

El ministre, que ademés de valencià és filòsof del dret, no s’ha deixat acoquinar pel matonisme verbal, i ha sustentat el raonament en el dret democràtic dels valencians a construir la seua llengua, plasmat en l’artícul 6 de l’Estatut. Una llengua, afegirem, que no és un ‘invent’ d’ara, sino que és resultat de sigles d’història perfectament documentada. Com escriu Moreno Cabrera, catedràtic de Llingüística General en l’Universidad Autónoma de Madrid: «los lingüistas no pueden decidir si hay que considerar al valenciano como lengua o como variedad de lengua. […] cualquier variedad lingüística […] puede dar origen a una lengua estándar si la comunidad que quiere desarrollarla e impulsarla dispone de los medios para ello». I la nostra comunitat, des de fa sigles, aixina ho ha demostrat.

Que eixa cabal declaració cause el rebuig visceral d’alguns, mostra fins a quin punt el conflicte identitari valencià continua obert. Que ad alguns els sorprenga que vinga d’un polític ‘d’esquerres’, és també eixemple de la anormalitat en que, en este tema, vivim des de fa més de quaranta anys. Una anormalitat que torna a descobrir una ‘doble ànima’ en l’esquerra política que el PSOE, des del desembarc del minoritari PSPV en les seues files en temps de la transició, no acaba d’esquivar. En detriment dels seus resultats electorals passats i futurs, pero també del nostre creiximent i autoestima com a poble.

Els valencians tenim el dret democràtic a construir la nostra llengua

El senyor Rodríguez ha segut valent. Llàstima que un posicionament que conta en el recolzament d’una majoria sociològica dels valencians i inclús en el del votant socialiste mig, puga quedar, una volta més, acallat o capgirat per les pressions. Pressions internes, d’eixa ‘gauche’ gens ‘divine’ que adora a Joan Fuster com a deu llaic sense haver llegit una coma del seu funest pensament identitari. Pero també externes: dels que aspiren a continuar usant la cultura i la llengua valencianes com a moneda de canvi en el joc de poder espanyol, o les d’eixa nefasta ‘Plataforma per la llengua’ que es queixa perque hi ha versió valenciana en el 44% de les webs

oficials… no perque falte en el 56% restant, sino perque, per ad ells, ¡deuria suprimir-se en totes! Molta força, ministre.

Leave a Reply