SIGUE DESMONTANDO, DESDE LA CIENCIA FILOLOGICA, LA IMPOSICION LINGÜISTICA MALINTERPRETANDO LA REPOBLACION TRAS LA CREACION DEL REINO DE VALENCIA POR CATALANES Y PANCATALANISTAS VALENCIANOS.
Llobell: un sobrenom valencià
Xaverio Ballester(Valéncia)
Com és sabut, el nom del “llop” ha generat directament o indirecta multitut d’antropò-nims en no poques llengües (anglés Wolf, espanyol López, gòtic Wulfila, llatí Vlpius, polacWilk, serp-croat Vuk, vasc Otxoa…). El valencià dispon del sobrenom o llinage Llop(delllatí lupu-) i també d’una forma que podem considerar pròpia: el diminutiu Llobell. Se-gons els dataper a 2017 del padró de l’Institut Nacional d’Estadística, 916 espanyols por-tenLlobellcom a primer llinage, la majoria dels quals han naixcut en les tres províncies va-lencianes, sobretot en Alacant (517 individus i una proporció de 0,432‰), seguida deValéncia (236 – 0,119) i Castelló (8 – 0,019). Tenim també una variant gràfica minorità-ria: Llovell, present sobretot en Las Palmas (40 – 0,047‰), Tarragona (17 – 0,034), Ala-cant (25 – 0,021) i Valéncia (16 – 0,008) per a un total de 108 llinages en tota Espanya.La corresponent variant catalana és Llobet. D’un total de 2812 portadors, sempre se-gons el padró de 2017, trobem les majors proporcions en Lleida (277 – 0,774‰), Bar-celona (1.855 – 0,466), Girona (161 – 0,345), Castelló (103 – 0,247) i Tarragona (117– 0,232). Podríem dir que Llobetés a Lleida lo que Llobella Alacant. La variant Llovet, enun total de 815 portadors, confirma la lleidetanitatdel sobrenom: Lleida (185 –0,517‰), Terol (19 – 0,100), Girona (41 – 0,088), Barcelona (255 – 0,064).En ses formacions diminutives el valencià, puix, ha gastat l’antic sufix llatí -ELL- i el ca-talà, el més modern -itt-. El primer formant el tenim ya documentat en català en un textdel s. X i que conté un Karbonel(= hodiern Carbonell) juntament en son calc llatí Carbun-culi(To, Antroponimia y sociedad, 1995, p. 375 nota 8). En el s. XI, en Girona, tenim tam-bé acreditat un Suniario que vocantLobet (To, ibidemp. 375 n. 11). En 1238 i 1239 Llo-bellestà ya provablement documentat en l’antroponímia dels àraps valencians dins d’unMahomat Alaubili(Cabanes & Ferrer, Libre del Repartiment del Regne de Valencia, 1979,p. 124, registre 1102 i 1980, p. 56 r. 595). Ademés el mateix Llobellestà ben documentatcom a llinage jueu en els ss. XIV i XV (Hinojosa, Los judíos en tierras valencianas, 1999,pp. 72 i 73). Significativament el Diccionari català-valencià-baleard’Alcover i Moll en sasèu internàutica no arreplega el diminutiu llobell– llovellcom a nom comú, pero sí llobeti inclús llobató, indici de que llobellsegurament mai fon utilisat en català.Tot lo expost és a penes congruent en la teoria que defén que les llengües romàniqueshistòricament parlades en Valéncia – castellà en l’interior i valencià en la costa – arribarenen una bipolar repoblacióllingüística quan Jaume I d’Aragó conquistà el territori (1229-45). Llavors ¿d’on procedix el Llobellvalencià? L’explicació més senzilla és que llobellconstituïx una evolució regular, patrimonial i autòctona del valencià verificada moltabans de que aplegaren a Valéncia les hosts de Jaume
I.RION, XXVII(2021), 1219Minima Onomastica

Leave a Reply