Els partits polítics, especialment els majoritaris, deuen verbalisar d’una volta per totes que l’Acadèmia no és una entitat de consens, sino de sectarisme i imposició.

ÒSCAR RUEDA. VICEPRESIDENT DE LO RAT PENAT I ACADÈMIC DE LA RACV

Jueves, 13 agosto 2020

El recent acort de sumissió de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a l’Institut d’Estudis Catalans, en el que s’assumix «la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana» dona la raó als que, durant estes décades perdudes, no havem parat d’advertir que la AVL no era la solució al conflicte llingüístic, sino que l’alimentava, propiciant ademés el contagi en Valéncia d’ideologies supremacistes i intolerants des de terres veïnes.

Certes ànimes càndides afirmaven que la AVL havia tengut la virtut de ‘admetre’ formes lèxiques i morfosintàctiques valencianes en les seues obres normatives, que eren i són condenades pel prescriptivisme elitiste implantat des dels anys 70 en l’Universitat de Valéncia per Sanchis Guarner i els seus discípuls. Vaja d’entrada un glop de realitat: les manossejades i manipulades ‘Bases de Castelló’ continuen sent en bona part incorrectes per a la AVL, per ser, ¡encara!, massa valencianes; formes

com ‘atre, nosatres, vosatres’, el ‘lo’ neutre, formes verbals en -xc- com ‘vixca, existixc, ixquera’, els sufixos -isar / -isació (‘organisar / organisació’) o el mateix accent tancat de Valéncia, que eren correctes en l’us de les primeres Bases de 1932, són formes no normatives per a la AVL.

Pero més allà del detall, de res servix que la AVL ‘admeta’ formes valencianes a orri, com una espècie de Diògenes filològic, si en acabant no hi ha ningú que els done preferència, no ya en un diccionari o una gramàtica que ningú llig, sino en el model real que es vehicula en les aules, en l’administració, en internet o els mijos de comunicació. L’admissió com a ‘valencianes’ de les formes catalanes equivalents fa que qualsevol text o doblage en el més pur català d’Olot siga ‘correcte’ per a la AVL, pero això sí, a les entitats culturals nos lleven les subvencions perque escrivim ‘Valéncia’ com pronunciem els valencians, i a les falles que gasten en el seu llibret un perfecte valencià segons les normes de la RACV, la Conselleria les deixa implacablement sense premi, a pesar de l’advertència del ‘Síndic de Greuges’ instant a que no es discrimine als valencians per raó de la normativa que triem per al nostre idioma.

El reconeiximent explícit i genuflex de que el IEC té competències sobre la llengua valenciana socava la nostra autonomia sense paliatius; pero encara es pega un pas més. L’acort, al que només s’han opost 4 dels 21 acadèmics, aposta per «l’establiment d’un model normatiu comú» a valencià i català, lo que provocarà la vehiculació definitiva, en tots els nivells, de l’estàndart català oriental sense ‘concessions’. Una mostra més de la verdadera condició de la AVL com a sucursal del IEC en la ciutat de Valéncia i, de pas, la seua caríssima inutilitat, pagada en els nostres imposts.

De fet, l’obsessió de la AVL per fer convergir el ‘valencià oficial’ en el català (i per tant, de distanciar-lo del valencià real i vernàcul), i la seua oposició a que la llengua valenciana tinguera un còdic ISO internacional quan la RACV el solicità en 2007, ya provocà que Google (que segons per a quines coses mana més que l’Estatut o la Constitució) només reconega el català, pero no el valencià. I aixina, en el més pur català barceloní, estan les traduccions automàtiques que els informàtics instalen en les pàgines web bilingües que elaboren per a municipis valencians o associacions culturals: perque el valencià, senzillament, no existix en internet, ni en normativa valenciana ni en catalanisada. Est acort en el IEC pretén completar la faena, fent que desapareguen les poques versions valencianes distintes de les catalanes en webs, entitats bancàries, formularis, etiquetage… que de milacre encara subsistixen ací i allà, i que per ad alguns són «una despesa adicional i supèrflua» que cal suprimir.

La diglòssia que la AVL està implantant entre un valencià ‘d’anar per casa’ i un català ‘per a anar pel món’ pot, de fet, acabar en la vitalitat de l’idioma, alimentant la desafecció dels parlants vernàculs. La seua obsessió en destruir l’autonomia idiomàtica del valencià, ademés d’anar en contra de l’Estatut, impossibilita cada volta més que es puga construir eixe model llingüístic propi que donaria la necessària autoestima al valenciaparlant, en lloc de debilitar-la. ¿Cóm vehicular-lo, si la AVL afirma constantment que el valencià és català? ¿Quina necessitat tenen les administracions, empreses o editorials, els creadors lliteraris i audiovisuals, programadors informàtics o traductors d’internet, d’usar eixes ‘formes valencianes’, si ni la AVL les defén front als criteris llingüístics ‘convergents’ i l’anexionisme dels polítics catalans i valencians?

Dos models idiomàtics clarament definits per a dos llengües sociollingüísticament diferents, valencià i català: això és lo únic acceptable en este món actual d’internet i de reglamentacions. Tot lo demés significa l’extinció del valencià, i obrir les portes dels ‘països catalans’ també a nivell cultural, polític i identitari. Els partits polítics, i especialment els majoritaris, deuen constatar i verbalisar d’una volta per totes que la AVL no és una entitat de consens, sino de sectarisme i imposició, puix no respecta l’història idiomàtica ni la consciència sociollingüística dels valencians, i és, per tant, indigna d’ostentar la responsabilitat de normativisar l’idioma valencià. Pero alerta: com deixà escrit Miquel Adlert, «quan es nega alguna cosa sense afirmar-ne una atra, s’acaba per afirmar la negada». No és prou dir que «el valencià no és català». S’ha de dir, també, qué és realment el valencià. I lo més important: eixe valencià, el nostre, el verdader, s’ha de fer oficial quant abans, senyors polítics. En l’escola, en l’administració, en els mijos de comunicació i en internet. S’accepten propostes.

Leave a Reply