¿PER QUÉ LES BASES DEL 32 APLEGUEN A SER ADMESES COM A BONES PER A LA LLENGUA VALENCIA?

De tots és sabut que emmaixquerades de normes valencianes, les bases de 1932 – promogudes per associacions culturals fonamentalment de Castelló – no és veritat la valencianitat de dites bases. Estes bases ortogràfiques soles són una roïna copia de les normes d’IEC per al dialecte Barceloní convertit en estandart Català. Diuen que se signaren en Castelló. Realment, cada un dels firmants sense consens previ, les varen firmar de forma individual. L’únic filòlec de tots el firmants, les va signar degut al seu caràcter provisional i en ares d’un consens. Se referim al Pare Fullana, que per la seua condició de retor, la confrontació no està en el seus principis. Lo Rat Penat, també signa estes bases i pel mateix motiu: La provisionalitat. Recordar que a l’any següent el mateix Fullana publicà la seua gramàtica per a la llengua valenciana. En eixe temps ya havia fugit de la germanor de la llengua llemosina de principi del sigle XX.
En el primer terç del sigle XX l’analfabetisme – contem tant als que no saben llegir ni escriure i també als que no tenen competència de comunicació, es dir que no entenen lo que lligen – de la població, en Castellà fon superior al 40%. En Valencià no tenim dades, pero podem estimar que duria de ser superior al 80%. El Valencià en l’escola, si existia, seria de manera testimonial.
Seguint a Liebana 2009 a mitat del s. XIX l’analfabetisme pot ser vora del 90% de la població. A principi del s. XX esta sifra se situa per damunt del 65%.
L’educació elemental – primeres lletres – fins ben entrat el sigle XX és competència municipal.
Per a entendre esta situació (necessitat de formació) dos terços de la població se dedica al sector primari en zones rurals. Un terç se troba empleat en l’industria, normalment en zones urbanes i en necessitat d’instrucció bàsica; saber llegir i de contes, per a entendre manuals i órdens de superiors.
En 1930 hi ha en Espanya 10.25 millons d’analfabets sobre una població de 23.5 millons d’habitants lo que supon estar prop del 50% d’analfabets. Algunes estadístiques situen este percentage en el 33%. Sifra pensem, llunt de la realitat. Predominant l’analfabetisme en zones rurals – no hi ha necessitat de saber llegir i escriure per a plantar cebes – front a les zones urbanes que si existix eixa necessitat (com ara) per a la millora social i de faena.
Esta situació se dona en Castellà, en eixa época únic idioma oficial de l’estat. Podem imaginar la situació en llengües vernàcules o regionals.

Puix be, es senzill pensar que: Si uns “sabuts” diuen que d’esta manera hi ha que escriure, puix és la manera correcta – ho diu un mestre d’escola de l’any 1930 – puix serà aixina.
“Cóm el Valencià el parle i no l’escric, no va en mi la cosa esta de les regles ortogràfiques”.
Pensem que seria la reflexió de la majoria de la població, majoritàriament analfabeta – situació que insinua Villanueva 2019 – A l’atra banda tenim poquets intelectuals. La majoria dels quals no deixen de ser uns simples aficionats sense massa formació llingüística. Llavors els cursos de Lo Rat Penat encara estaven en bolquers.1
Estos personages són els que signen i escampen les bases del 32. La gran majoria en una intencionalitat política difícil d’amagar.
Soles Lo Rat Penat, que en 1914, en els treballs de Nebot com punt de partida, havia consensuat una normativa per al Valencià en distintes reunions en la seu de la societat, fica objeccions ad estes bases i també Fullana, pensem, com havem dit més dalt per allò de la provisionalitat, i pel be de l’us social de la llengua valenciana i la seua cooficialitat, que defengué en la diputació de Valéncia, va firmar estes bases, que no contradiuen la seua gramàtica.
L’ortografia, les normes ortogràfiques, són convencions a les que apleguen els usuaris de la llengua, revisades per especialistes per a no pedre els fonaments científics de l’ortografia, basats en les tradicions, etimologies, significants i descartar aquelles grafies que són obsoletes o no se adeqüen a la parla general.
Llavors la primera batalla “la del sabuts” la va guanyar la proposta de les bases. Si ad això li afegim el tradicional “tot lo que be de fora és millor” “Catalunya és l’única regió moderna” i atres complexos similars i tòpics valencians, “el Camí” està fet.

La carència democràtica de estes bases per la falta de reunions i discussions entre els usuaris de la la llengua valenciana, no fon impediment per a l’implantació dictatorial de estes bases. La falta de rigor científic i la falta de consens democràtic no impediren que el seus defensors, la majoria d’ells en interessos polítics de creació de “La Gran Catalunya” i enlluernats per les falàcies de Prat de la Riba, Pompeu Fabra i la lliga, foren capaços de manipular falaçment ad estos usuaris del Valencià. La majoria d’ells sense el suficient bagage llingüístic per a utilisar la normativa de Fullana, admesa com vàlida per al Valencià pel Centre de Cultura Valenciana en 1915. Ací cal citar a Bayarri i al mateix Blasco Ibañez, entre atres, que se posicionaren a favor de les normes valencianes.
L’idea de la Gran Catalunya o països catalans és un objectiu polític a conseguir per mig de la Llengua: Llengua comuna, Cultura comuna, per lo tant Nació comuna.
És l’ideologia Nazi per apoderar-se de les regions pangermàniques. Els autors citats ho denunciaren en son dia, poc d’èxit varen tindre entre el “aficionats” valencianistes ya acatalanats.
Acabada la guerra civil, l’us social de les llengües regionals patix un retrocés evident. Per a la dictadura soles hi ha un Idioma. Lo demés senzills dialectes.
Les bases del 32, són les que assumix la Dictadura com seues. La factura que hi ha que pagar a la burguesia catalana i catalanista per la seua adhesió al règim franquiste. Podem afirmar que les dites bases del 32 són franquistes, (recordar que és en 1949 quan se permeten els cursos de Valencià). Evidentment el seu us és molt minoritari i tolerat pel règim, com els grups de balls populars, de sardanes, etc.

En Valéncia, les falles són les que continuen preservant la llengua popular. Els Valencianistes que han patit la repressió franquista, Adlert i Casp, – Casp fon presoner dels rebels – mamprenen una tasca editorial en la finalitat de continuar en el valencianisme d’abans de la república, reprimit pel govern del front popular i en acabant pels rebels de la dictadura franquista.
Les normes del 32 s’obliden, utilisant-se les “normes de Torre” en paraules de Xavier Casp. En eixa época finals dels 40 i principis de la década dels 50 el nivell d’analfabets en castellà va disminuint, pero encara és un percentage intolerable per a una societat moderna. Podem imaginar la situació de les llengües regionals. Els potencials llectors són escassos. La germanor del llemosí és el parany en el que cauen Casp i Adlert, que donant-se conte de l’engany ho denuncien i tornen a la fidelitat valenciana, proponent una ortografia basada en els treballs de Nebot i Fullana i les bases del 32, Donant com resultat una proposta normativa que sent acceptada per l’Acadèmia de Cultura Valenciana, antic Centre i posteriorment Real. Són recolzades per més de mil intelectuals professionals, entitats culturals, particulars i aficionats a la llectura i escritura en llengua valenciana en un acte en el monasteri de Santa Maria d’El Puig. Conegudes des de llavors com normes d’El Puig o de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, RACV. D’este acte, enguany se celebra el 40 aniversari.
Sense dubte la normativa actual per al Valencià és una evolució de les normes més antigues i provisionals com ho foren les bases del 32, en un bagage científic que les anteriors a les normes d’El Puig no disponien d’ell, per falta de coneiximents dels seus redactors (bases provisionals) o per que encara la filologia estava naixent (Nebot i Fullana)

Pero el pes mediàtic, falàcies escampats pels mijos en mans catalanes ¿casualitat? Junt a montó de típics tòpics, com el meninfotisme de la societat valenciana, diríem més be falta d’interés, junt a l’ocupació de l’universitat de Valéncia per les èlits acatalanades – Ubieto va tindre que fugir de l’Universitat de Valéncia – donen un verniç de veritat i superioritat ad estes bases del 32 substituïdes a hores d’ara, per les normes que dicta l’IEC en el beneplàcit i “cabotada” de la nefasta, per a la llengua valenciana i per al seu us social: AVL. Substitució del castellà pel català ¿és la solució? Evidentment NO.
En conclusió: Llengua Valenciana; Normes Valencianes.

Xavier Carbonell Montesinos.
Professor Tècnic de FP, membre del Patronat de la RACV

Leave a Reply