No hi ha ucàs tocant el requisit llingüístic del valencià a on no s’amolle la matraca de “zona de predomini valenciaparlant” com a pretext per a l’obligatorietat de certificar el coneiximent del valencià pel pobret aspirant a un lloc de treball en la zona “predominada”. Primer mayúscul erro ací és no haver entés que les llengües no són dels territoris, les llengües són de les persones. I les persones canvien de llengua sense desplaçar–se o se desplacen sense canviar de llengua… o de llengües. Conseqüentment en els muts territoris canvien els predominis dels llenguts parlants, fet al que no han parat atenció —segon gran erro— els polítics de professió, tan hiperestèsics a vegades al soberanisme polític i tan insensibles sempre al soberanisme llingüístic del poble. En el territori històricament valencià tenim massiva documentació escrita partint del s. III a.C. en ibèric, del s. I a.C. en llatí, de 1251 en castellà i de 1253 en valencià. Ya en 1764 en el seu “Diccionario Valenciano” Carlos Ros com a notari donava fe: «en esta Ciudad de Valencia, en el dia, se usa mas la Lengua Castellana, que la Valenciana».

Si fa més de dos sigles que l’espanyol és predominant en lo cap i casal de l’antic Regne ¿per qué s’inclou la capital en la zona de “predomini” valenciaparlant? Si el predomini de blanc– o negreparlants determina l’exigència del requisit dels nassos ¿a qué esperen els polítics per a retirar– lo en la capital de l’autonomia o també en les atres dos capitals provincials i ara ademés en les seues respectives connurbacions? ¡1764! ¿Per qué els polítics no s’actualisen d’una vegada i deixen de gastar mapes dialectològics de fa sigles? ¿Per qué els que es diuen a sí mateixa populars i progressistes són llingüísticament tan elitistes i ultraconservadors? Al remat ¿quin trellat té que, per eixemple, per a tornar a sa casa de majoria

castellaparlant un funcionari s’haja d’examinar de la llengua minoritària en dita localitat? La democràcia ¿no és el “predomini” de la majoria? Que una minoria imponga sa voluntat ¿no és dictadura? Si decidim que hi ha un territori de predomini blanc i un atre negre, allí a on hi haja una clara majoria de negrets, serà territori negre ¿no?

Un atre tercer error colateral i colossal és voler sancionar una llengua com a “pròpia” en un territori bilingüe o en tal o qual entitat o institució. De nou: territoris i entitats no parlen, parlen les persones. Dos llengües significa doble patrimoni, més riquea cultural i precisament ací hem segut rics des de fa dosmil anys gràcies a una tradició de bilingüe convivència: ibèric i llatí, romanç i àrap, castellà i valencià. Si tenim una llengua blanca i una atra negra en un mateix territori i només la blanca queda beneïda com a “pròpia”, l’atra llavors ¿qué és? ¿la llengua impròpia? No hi han llengües impròpies com tampoc hi han races impròpies.

Ad estos tres erros tècnics, científics, s’afigen dos encara més preocupants, perque de naturalea moral, errors d’omissió: reciprocitat i coherència. Si exigim al de Bunyol el títul mijà del “nurməlitzat” per a treballar en Torís ¿no hauríem en justa reciprocitat demanar un “mediano” al de Torís per a treballar en Bunyol? Si decidim que hi haja un territori de predomini blanc i un atre negre ¿només el negret ha de blanquejar–se el cul per a poder anar–se’n a treballar al país dels blancots?

¡Ah, i la coherència! ¿Qué seria de l’ètica sense sa consubstancial cohèrencia? Un desajustament aparentment inocu: ¿per qué podem escriure el tradicional “Sogorp” en valencià pero no el tradicional “Onteniente” en espanyol? ¿La coherència —i reciprocitat— no seria escriure “Sogorp”, “Ontinyent” i “V aléncia” en valencià i “Segorbe”, “Onteniente” i “Valencia” en espanyol? Pareix que l’últim objectiu de tot este desgavell és que tots parlem lo que no és ni castellà ni valencià: “València”. Pero hi ha una atra desigualtat que mos deixa encara més aborronats: ¿per qué els oriolans o utielans no s’han d’examinar mai de sa pròpia llengua i, en

canvi, els de Benigànim o Chert s’han d’examinar del seu magnífic valencià? Algun “totusap” decidí que només els valenciaparlants han de “nurməlitzar” sa llengua, pero digam la veritat: si és valencià normalisat, no és valencià normal; i si no és valencià normal, no és valencià. Ningú parla malament sa pròpia llengua. Totes les llengües naturals són normals, no hi han llengües subnormals com tampoc hi han races que normalisar. Si juguem a fer una política de “apartheid” llingüística, per favor, fem–la en un poquiu més de llingüística, de reciprocitat i sobretot de coherència.

Xaverio Ballester – Universitat de Valéncia

Leave a Reply