LA VERSIÓ EN VALENCIÀ DE L’HIMNE REGIONAL I LA NOVA SENYERA DE 1930
Enguany l’Himne Valencià ha celebrat cent anys des de la seua consagració en el transcurs de l’acte que es va celebrar en la plaça de Bous de Valéncia el 16 de maig de 1925.
Gràcies a l’excelent treball del professor Juli Moreno publicat recentment per l’editorial Mosseguello, hem pogut adinsar-nos un poc més en els succeïts que tingueren lloc aquell any i que donaren com a fruit la consagració de l’Himne de l’Exposició Regional de 1909 com a “Himne Regional”, en presència dels alcaldes de les ciutats d’Alacant, Castelló i Valéncia i dels autors de la música i lletra, José Serrano Simeón i Maximilià Thous i Orts.
Pero en 1925, el procés quedà incomplet, perque a la peça li faltava una lletra en llengua valenciana… Lletra que a la llarga, s’ha convertit en la més utilisada en tots els events institucionals, socials i populars.
Caiguda la dictadura de Primo de Rivera el 28 de giner de 1930 i derogat en juny d’eixe any el decret que prohibia l’us de les banderes i llengües «regionals» en les institucions, pocs mesos abans de la proclamació de la segona República, l’Ajuntament de Valéncia prenia importants decisions.
La primera d’elles, reprenia la proposta d’impulsar la cooficialitat de les llengües valenciana i castellana.
La segona, iniciava les gestions per a dotar a la lletra de l’Himne Regional d’una versió en llengua valenciana.
I la tercera, preparava un acte multitudinari per a procedir a issar en la Casa de la Ciutat una rèplica de la Senyera de gran tamany, al costat de la bandera d’Espanya.
La Diputació de Valéncia fon la primera institució que acordà onejar la Senyera en els seus edificis, gràcies a un acort de la Comissió Permanent el 27 de maig de 1930.
L’Ajuntament de Valéncia, en canvi, retardaria eixe moment per a fer-lo coincidir en el programa de la Fira de Juliol, organisant un gran event multitudinari el 25 de juliol en el transcurs del qual se procediria a issar per primera volta una rèplica de la Senyera de gran tamany en la frontera principal de la Casa de la Ciutat.
En el diari LA CORRESPONDENCIA DE VALENCIA del 2 de juliol de 1930, se donava informació de la preparació d’un acte d’exaltació valenciana:
“Con motivo de las próximas fiestas de la Feria de Julio y de izar por vez primera en la Casa de la Ciudad la ‘Señera’, se prepara un acto de exaltación valenciana, cuyos pormenores se irán conociendo. Desde luego, podemos anticipar que dicho acto se celebrará el día 25, festividad de San Jaime, a las seis y media de la tarde. Se interpretará el Himno Regional, dirigido seguramente por el maestro Serrano, cantando un tenor de renombre, y de coro actuará el mismo público.”
L’iniciativa de proveir a l’Himne Regional d’una versió en llengua valenciana, s’abordà en la reunió de la Comissió Permanent de l’Ajuntament de Valéncia del 9 de juliol de 1930. El diari LAS PROVINCIAS, en descriure els acorts de la Corporació municipal, reproduïa en una breu frase la proposta:
«Invitar a don Maximiliano Thous a que traduzca al valenciano la letra del Himno Regional». En eixa mateixa reunió, se prengué un atre acort:
«Que el solemne acto de izar la bandera valenciana en la fachada de las Casas Consistoriales sea presidido por la invicta Senyera, la cual será sacada y reintegrada al Archivo con las solemnidades de costumbre».
L’Ajuntament de Valéncia, des de setembre de 1928, contava en una rèplica exacta de la Real Senyera de 1596, gràcies a les gestions de l’anterior alcalde, el Marqués de Sotelo, que fon beneïda en eltranscurs de la festivitat del 9 d’Octubre d’aquell any. Fon eixa la Senyera que el 25 de juliol s’exhibiria en un dels balcons de la Casa de la Ciutat que recauen a la plaça d’Emili Castelar, davant el deliri i les ovacions de les milers de persones que acodiren a la convocatòria de l’alcalde de Valéncia, José Maestre.
En una nova sessió de la Comissió Permanent celebrada el 23 de juliol, se va abordar de nou la traducció al valencià de la lletra de l’Himne valencià.
El diari republicà EL PUEBLO en la seua edició del 24 de juliol de 1930, va descriure el moment en el que en el transcurs de la sessió de la Comissió Permanent de l’Ajuntament de Valéncia celebrada el dia 23, l’alcalde senyr Maestre donava entrada en el saló de sessions a l’autor de la lletra valenciana, Maximilià Thous, per a que fera conéixer i entregara a la corporació municipal la versió en llengua valenciana:
“El momento es de verdadera e intensa emoción. Entra en el salón de sesiones Maximilano Thous, el veterano periodista, el eterno enamorado de Valencia, alma de exquisiteces insuperadas. El Alcalde señor Maestre anuncia a los ediles que la presencia del espontáneo señor Tous obedece al cumplimiento de un encargo que el Ayuntamiento le hizo. No hace mucho la Corporación municipal pidió al autor de la letra del Himno Regional su traducción al valenciano y éste accedió al llamamiento y a cumplir el encargo que se le hiciera.
Maximiliano Thous, emocionadísimo, dijo solemnemente que el mandato de su madre, la ciudad, estaba cumplido y a ofrecerlo a la genuina representación de Valencia que, por unanimidad, le nombró su hijo adoptivo.
Sincera y elocuentemente dijo nuestro compañero en la Prensa señor Thous, que había deseado dar cumplimiento al encargo recibido, no en la forma correcta y fría, en carta ritual, sino en íntima actuación, en la Casa de la Ciudad, ante sus ediles y ante la Prensa, para que la Prensa lo acoja y lance a la publicidad.
El señor Thous, con la expresión reveladora de intensa emoción, quizás fuera para él el momento más solemne de su vida.He aquí la misma letra del Himne Regional Valencià (..).”
Quan Maximilià Thous finalisà la llectura de totes les estrofes de la nova versió de l’Himne Valencià, el saló de sessions trencà en aplaudiments per part dels regidors i els ocupants de la tribuna pública.
“Al hacerse el silencio, el Alcalde señor Maestre dijo, con acento de emoción, que los aplausos tributados al señor Thous prueban el hondo
efecto producido por el acierto y la feliz inspiración de las estrofas. Solicitó que se apruebe la versión que se acababa de oír del Himno Regional en idioma valenciano y pidió constase en acta un voto de gracias para el autor que tan afortunado ha estado en la expresión de nuestros más puros y arraigados sentimientos”.
El regidor republicà Vicent Marco Miranda feu elogis de la composició i demanà que al marge de l’homenage que havia de rendir-se al compositor, se fera una gran tirada de la versió en llengua valenciana de l’Himne Regional per a que els eixemplars foren repartits profusament i coneguts per tots els valencians. Les dos propostes, la de l’alcalde senyor Maestre i la del concejal senyor Marco Miranda foren aprovades per unanimitat de la Comissió Permanent.
El dia triat per a la presentació oficial de la versió en llengua valenciana de l’Himne Regional fon el dia de Sant Jaume, el 25 dejuliol, dins els actes programats en la «Festa de la Senyera», acompanyant el moment d’issar una rèplica de l’ensenya valenciana.
La “Festa de la Senyera” del 25 de juliol de 1930 està explicada i documentada en el treball de Juli Moreno recent publicat per l’editorial Mosseguello, «La consagració de l’Himne, 1925. d’Himne de l’Exposició a Himne Regional». I yo també li he dedicat un capítul en el llibre presentat enguany “La recuperació del 9 d’Octubre i unes atres dates significatives per al valencianisme” editat dins de la colecció Raons del Rogle.
Per tant no farem ara i ací una descripció exhaustiva dels actes que varen permetre consagrar de nou la Real Senyera com a bandera de tots els valencians, en presència dels alcaldes d’Alacant, Castelló i Valéncia i estrenar la versió en llengua valenciana de l’Himne Regional que des de la Llei 8/1984, de 4 de decembre de 1984, és l’Himne Oficial de la Comunitat Valenciana.
Pero de l’anàlisis de la prensa valenciana que va resenyar els actes d’eixe magne dia, hi ha un detall en el que ni Juli Moreno ni yo reparàrem quan escrivírem els nostres treballs i que me pareix molt important destacar.
Eixe detall se referix al tamany i la confecció de la Senyera que anava a onejar a partir del 25 de juliol de 1930 en l’Ajuntament de Valéncia, en la frontera que recau a la plaça d’Emili Castelar.
Per a explicar-lo i situar-lo en context reproduïm la resenya que el 24 de juliol va publicar el diari LA CORRESPONDENCIA DE VALENCIA, en la que se detallava el programa d’actes previst durant la Festa de la Senyera que anava a celebrar-se el 25 de juliol a les sis i mija de la vesprada en la plaça d’Emili Castelar de Valéncia.
“La solemnidad de izar la Senyera en el balcón principal de la Casa de la Ciudad, se efectuará en la siguiente forma: El disparo de una carcasa avisará al público el comienzo del acto. La Banda Municipal, situada en amplia tribuna construida al efecto amenizará el acto. Las Sociedades invitadas, con sus estandartes, banderas y masas corales, ocuparán otra amplia tribuna, frente a la Senyera, en el jardín de la plaza de Emilio Castelar. Un nuevo disparo de carcasa anunciará al pueblo el solemne momento de ser exhibida la auténtica gloriosa Senyera de Valencia. A continuación el alcalde don José Maestre dirigirá la palabra al pueblo. Otro disparo servirá de prevención para que coros y público en general canten el Himno Regional -cuyo texto erá repartido profusamente-, acompañados por la Banda Municipal. En el momento de sonar el disparo para indicar que va a ser izada la Senyera nueva, comenzará la interpretación del Himno, cantando la estrofa inicial el aplaudido tenor señor Sirvent. La Senyera ha sido confeccionada en la Casa Beneficiencia; es magnífica. Mide 4,20 por 6,40 metros. A los niños de las escuelas de canto que concurran a la fiesta se les entregarán pequeñas Senyeras recuerdo del acto.”
El detall de l’acte programat per a issar per primera volta una rèplica de la Senyera de gran tamany junt a la bandera d’Espanya en la Casa de la Ciutat i l’estrena de la versió en llengua valenciana de l’Himne Regional, nos sorprén en un detall important: la Senyera elaborada per a lluir en la frontera principal de l’Ajuntament de Valéncia des del 25 de juliol de 1930, fon confeccionada en el taller de costura de les Monges de la Caritat de la Casa de Beneficència.
Foren les mateixes monges que dos anys abans havien acceptat la responsabilitat de recuperar la vella Senyera de 1596, brodant una malla de seda que la protegira des d’aquells instants d’un deteriorament major, com se pot contemplar hui en dia en el Museu Històric Municipal de Valéncia. I foren també eixes monges les que, en acabar eixe encàrrec encomanat per l’alcalde de Valéncia Marqués de Sotelo, confeccionaren la rèplica de la Senyera que fon beneïda en la catedral de Valéncia el 9 d’Octubre de 1928 i que pronte complirà cent anys.
Hi ha per tant un nexe d’unió entre dites tres Senyeres, la de 1596 restaurada i protegida en el primer semestre de 1928, la rèplica exacta confeccionada entre maig i setembre de 1928 per a substituir a l’original de 1596 en quants actes institucionals determinara la Corporació municipal i la Senyera de gran tamany que va onejar a partir del 25 de juliol de 1930 al costat de la bandera d’Espanya en la frontera principal de la Casa de la Ciutat. Coneixent l’extraordinària calitat del treball de costura i confecció de les monges i asilades de la Casa de Beneficència, entenem que la Senyera de 1930 se faria onejar únicament en dies senyalats en la frontera de l’Ajuntament. Per això pensem també que esta mateixa Senyera fon la que es feu onejar per la Comissió Gestora que el 14 d’Abril de 1931 proclamà la República en Valéncia i de la que conservem afortunadament imàgens en blanc i negre de calitat, gràcies al taller de fotografia de Barberà Masip.
Molt provablement eixa gran Senyera va presidir els principals events que tingueren lloc els següents anys, quan se proclamà la segona República. Des de les festivitats del 9 d’Octubre, l’homenage a la Senyera en agost de 1931, la primera visita a Valéncia del president de la República en 1932, l’arribada a Valéncia de les despulles de Blasco el 29 d’octubre de 1933 i aixina un llarc etcétera que inclou els events que protagonisà Valéncia durant el temps que va eixercir com a capital de la segona República Espanyola.
Paradoxes de la vida: ¡les grans cerimònies de la República foren presidides por una Senyera confeccionada per les Monges de la Caritat de Valéncia!. Quin fon el destí final d’esta Senyera, quan de temps va resistir les inclemències meteorològiques i si fon restaurada en alguna ocasió del seu cicle de vida, són coses que desgraciadament desconeixem a dia de hui.
Finalisada la guerra civil i instaurat el règim de Franco, la Senyera deixà d’onejar en les institucions valencianes i entre elles l’Ajuntament de Valéncia. Per tant si la Senyera de 1930 va sobreviure,
¿Acabaria almagasenada en alguna dependència municipal?
Vicent Sanz Sancho