El autor advierte no sólo del proceso de catalanización de Valencia y su lengua sino de la actitud de una mayoría que prefiere mirar hacia otro lado.
Lunes, 7 septiembre 2020, 07:30

L’esturç és eixa au de grans dimensions en potes robustes i bones cuixes que li permeten córrer veloçment i que té fama de covart per un comportament aparentment estúpit. La llegenda diu que, quan intuïx perill, fica el cap baix terra esperant a vore si amaina el temporal; la realitat és que dissimula, baixa el llarc coll per a no ser descobert.

A ningú li agraden els conflictes, excepte als qui busquen obtindre poder sometent als atres, per lo qual aquells són a voltes inevitables. La pau és un estat abellidor, pero molts viages s’ha de lluitar per a que impere la justícia. Els valencians portem vora cent anys soportant l’envestida pancatalanista i no som gent a la que li agrade massa el conflicte; més be al contrari, tractem de mantindre la pau, a vegades renunciant a coses que són irrenunciables, com la dignitat i l’identitat. Esta peculiaritat nostra nos fa ser en ocasions mediadors i ingeniers del consens, com Sant Vicent Ferrer davant una guerra de successió que pareixia ineludible. Pero espai, perque també pot ser el nostre punt dèbil quan la solució al conflicte nos la proporciona, precisament, l’enemic.

L’any 1932 es promogueren unes bases ortogràfiques contra l’anarquia que regnava entre els escritors. Si es buscava una normativa única ¿per qué es rebujaren els treballs d’un insigne gramàtic valencià com era Fullana i es pressionà tant per a que s’acceptara una mala còpia de les normes elaborades per l’aficionat a la filologia, el català Pompeu Fabra? Perque aquella solució no era la dels valencians sino el cavall de Troya a on s’amagava un proyecte polític: la Gran Catalunya. En eixe esperit de consens firmaren alguns valencians pensant que només quedaria la cosa en una unificació normativa del valencià; també firmà l’humil Fullana, la gramàtica del qual li pegava mil voltes a les bases mal dites, intencionadament, de Castelló. Fullana es baixà del tren en seguida quan s’evidencià l’engany, i anys més tart uns atres com Adlert i Casp trencaren en este fals consens. La creació i introducció en l’Estatut dels valencians de la Acadèmia Valenciana de la Llengua té les mateixes característiques: l’idea ve de fòra, hi ha valencianistes que l’accepten esperant que lo que va dins del cavall no siga l’eixercit grec, i es fa a espales del poble. En este cas també Casp abandonà pronte. Acabem de confirmar que l’història va

pel camí previst, pero esta volta pareix que ya no queda gent d’honor capaç de denunciar l’artimanya (els diners fan màgia, i els quatre que han discrepat tampoc pareix que vullguen fer massa soroll).

Els arquitectes del proyecte saben que la majoria de la gent està cansada del conflicte i es comporta com el mític esturç. A quí, havent tret el tema, no li han dit alguns, gens pancatalanistes: ¡che! ¿encara estem aixina? ¡N’hi ha coses més importants! Pero la raó de que el conflicte continue actiu no és que alguns seguim en la lluita, ni tan sols que una èlit política recolze (dissimuladament o no) o consenta l’anexionisme pancatalaniste, sino que la majoria gira la cara per a no vore la realitat, estant la solució en les seues mans. Si a l’inici de la Transició hagueren consultat al poble sobirà fa anys que el tema estaria resolt, pero la Constitució consagrà espanyols de primera i de segona categoria, i als valencians pareix que és democràtic no preguntar-nos mai.

Fa poc (LAS PROVINCIAS, 13/8/2020), Òscar Rueda acabava un artícul en estes paraules: «eixe valencià, el nostre, el verdader, s’ha de fer oficial quant abans, senyors polítics. En l’escola, en l’administració, en els mijos de comunicació i en internet. S’accepten propostes». Solucions, partint de la problemàtica situació actual, n’hi ha, pero falta voluntat política. Per això, és hora d’alçar la veu abans que el tren valencià ple d’esturços (tant del mit com dels dissimuladors) aplegue a destí i siga rebut en la pancarta que diu «Benvinguts a la granja orwelliana dels països catalans». «Apreteu…, apreteu…» (per una volta cregam al president dels catalans, que sap cóm canviar voluntats). És l’hora de la veritat senyors polítics: en este temps de maixqueretes, ¡fòra caracetes!

Leave a Reply