La mentira sobre «Els fundadors del Regne de Valéncia»
per Agustí Galbis
L’àrdua faena del Sr. Guinot espigolant catalans i traguen-los de baix de les pedres, el fa anar a documents del sigle XIV, per a seguir manipulant, i per supost, tot lo que olore a valencià, per ad ell es català. La seua finalitat es que s’ha de trobar justificació, com siga, al dogma de partida.
Anem a vore algunes de les moltes proves que invaliden el dogma. De la ponència «Circuitos marítimos de intercambio y comandas mercantiles en Valencia durante la primera mitad del siglo XIV», del XVIII Congrés d’història de la Corona d’Aragó, a càrrec de Antonio José Mira Jódar de l’Universitat de Valéncia estraguem que de l’estudi de la «rica documentación de carácter notarial conservada», de la primera mitat del s. XIV, es coneixen referencies de 167 comandes mercantils corresponents a 80 operacions. I el resultat de l’arc de relacions comercials es:
«En primer lugar los puertos del norte de África (24 operaciones, el 30%): Alcudia, Trípoli, Mostaganem, Túnez, Argel, Bugía, Honein, Alcoll, Bona, Tenes. En segundo lugar la clásica y bien conocida «ruta de las islas», que enlazaba Mallorca, Cerdeña Sicilia (22 operaciones, el 27%). En tercer término las costas del Languedoc y de la Provenza (17 operaciones, el 21%): Montpellier. Colliure, Aigües Mortes, Marsella. Y por último la zona castellana. especialmente Sevilla (11 operaciones, el 14%). Llama la atención la práctica ausencia de vínculos mercantiles con Cataluña (apenas 2 operaciones, con las ciudades de Barcelona y Girona, el 8%)»
Es dir, quan les relacions comercials havien d’haver segut fluïdíssimes i «naturals» pels vínculs familiars i d’orige (segons Guinot el 80% de «fundadors» eren catalans), resulta que les relacions comercials en els catalans es poden calificar ¡d’inexistents! I es que les mentires cauen per elles a soles, i quan mes grans són ¡més forta es la baquinada! Hem de conéixer, que la repoblació de Valéncia ha segut, en general, interessadament magnificada. En el pacte de rendició de «Çayen Regi, neto Regis Lupi» a Jaume I, consta que «volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint», es dir, garantia que els moros que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats (pp.85-86 de Colección de documentos inéditos para la historia de España) En l’any 1270, el rei Jaume es queixava de que el número de pobladors cristians no aplegava a 30.000, pensant que havien d’haver segut 100.000: «e no trobarem que en tot lo regne de Valencia age poblat de Christians oltra XXX milia homens e per ço quan nos havem vist quel regne no ha son compliment d’omens ni de gent, volemlo y fer; car segons semblança nostra ben deuria aver cen millia Christians en el regne de Valencia». Colección diplomática de Jaime I, el Conquistador, ed. A. Huici, 3 vols, doc. 1.341. Com un número tan baixet no quadra en les tesis catalanistes, Burns en El regne croat de València, diu que el rei en Jaume es referix a caps de família, raó per la qual els multiplica per 4, aplegant a 120.000. Segons això no s’entendria la queixa de Jaume I, perque 120.000 son més que 100.000. I si pensem que els 100.000 també hem de multiplicar-los per 4, resultaria que Jaume I volia despoblar Aragó i Catalunya, respecte de la demografia de les quals diu Guinot: «la població d’ambdós països no arribava al mig milió d’habitants» I tornem a lo de sempre: ¿Quantes bobades se poden dir per a justificar lo injustificable? En la p.612 del llibre d’Escolano Decadas de la Historia de Valencia, pres de la crònica de Viciana, llegim document del rei Jaume de l’any 1275, traduït del llatí, que diu: «…de los cavalleros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habían quedado en Valencia sino algunos de los que no tenían heredamientos en Aragón o en Cataluña… E que ninguna cosa de estas cumplieron sino que vendieron los heredamientos que les dimos y con los precios de ellos se fueron. Y otros que dejaron arruinar sus heredamientos por estar ausentes.» Es coneguda l’alta freqüència de documents de persones en noms cristians que venen propietats a persones en noms musulmans. Referent a demografia, es interessant conéixer que sobre un 30% del actual territori català, estava en poder dels moros un sigle abans de la conquista de Valéncia. Y en l’anterior, pràcticament un 50%. En el s. VIII, només un 15%, o no fon conquistat pels moros, o fon recuperat molt pronte pels francs. Seguint les teories «repobladores» dels catalanistes, ¿A on està la població autòctona? L’Enciclopedia Catalana, diu d’El Ripollès, comarca catalana fronterera en França que en 880, «va tenir com a tasca principal repoblar i reorganitzar aquestes terres». ¿Hem de creurer-nos que eixe 15% va repoblar tota la Catalunya actual, tot el Regne de Valéncia i segon alguns (Muntaner) inclús Múrcia? ¿Seguirien algun sistema de cria de catalans com el de les gallines en gàbies? I es que les teories rupturistes i de desplaçaments globals de poblacions no tenen ni el mínim soport i últimament han segut desacreditades per la genètica. Una ultima pinzellada d’un tema relacionat en la genètica, es el de l’índex cefàlic. Es calcula per la relacióentre l’amplària i la llargària màxima del cap. Del Mapa del índice cefalométrico en España por F. Oloriz. Madrid 1894, s´extrau que les tres províncies valencianes, son les úniques d’Espanya que es troben dins del marge entre 76 i 76,99. Les tres províncies aragoneses es troben entre 77 i 77,99. De les quatre províncies catalanes, Barcelona, Girona i Lleida superen els 78 i Tarragona es troba entre 77 i 77,99. Les atres províncies que fiten en el Regne de Valéncia, Conca, Albacete i Múrcia, superen els 78. Al respecte, hem de saber que en l’any 2002, l’artícul A reassessment of human cranial plasticity: Boas revisited de Corey S. Sparks i Richard L. Jantz, trobà que «Results indicate the relatively high genetic component of the head and face diameters» es dir, que els resultants indiquen que la forma del cap te un component genètic relativament alt. Com hem vist, els «coneiximents» de Guinot, del sigle passat, s’han convertit en aigua passada (i bruta per l’intent de manipulació que amaguen). La genètica del s. XXI, ¡li ha pegat un bon carchot! ¿Informarà als seus alumnes dels nous coneiximents». Ho dubte. I a modo de conclusió contestem a la pregunta ¿D’a on descendim els valencians? I segons lo expost, els valencians descendiríem del hòmens del paleolític que dibuixaven en la Cova de la Sarga, dels hòmens del postpaleolític que pintaren en el Barranc de les Dogues, dels hòmens del neolític que imprimiren ceràmica en la Cova de l’Or, dels hòmens del eneolític que feen figures antropomòrfiques en la Cova de la Pastora, dels hòmens que crearen la cultura del Argar i la cultura del Bronze valencià, dels hòmens de l’edat del Ferro que feen les puntes de flecha de la Penya Negra, de l’influencia fenícia, dels ibers (contestans, edetans i ilercavons) que feren el guerrer de Moixent i la dama d’Elig, dels romans que fundaren Valentia, dels visigots que nos deixaren el conjunt monumental de Ribarroja del Turia, dels pocs àraps, berebers i en general nortafricans que vingueren a la península el 711, de la minoria de «conquistadors» que vingueren en Jaume I i es quedaren ací, (navarros, aragonesos, lleidatans, catalans, hongaresos, occitans…) i de tots els que històricament han vengut a treballar en esta terra, i que han segut ben acollits només en la condició de respectar als valencians.
Font d’ Agustin Pastor Ferrer