La senyera: art, cultura i vida social en la valéncia dels 30 del sigle passat
Per Vicent Sanç i Moreno
Una de les conseqüències de la pèrdua dels Furs i de les institucions i lleis pròpies en 1707, fon la desaparició de la companyia militar que donava escolta a la Senyera de Valéncia des dels temps forals -la Companyia del Centenar de Ploma- i la desaparició dels càrrecs municipals del Justícia Criminal i el Mestre Racional, que ademés de les seues funcions habituals eixercien un paper fonamental en les solemnitats i protocols que seguien a l’eixida de la Senyera des de l’antiga Casa de la Ciutat, quan esta eixia en actes festius o succeïts militars.
En acabant de la pèrdua dels Furs, La «Senyera del Senyor Rei e de la Ciutat» o també «Senyera del rat penat» va permanéixer tancada en un arca baix tres claus i només en contades ocasions, com en les celebracions dels centenaris de la conquista de Valéncia en 1738 i 1838, fon treta al carrer rememorant en més o menys fidelitat el cerimonial dels temps forals.
En 1838, la Real Senyera i l’estandart que es conservava en l’iglésia de Sant Vicent de la Roqueta conegut en el Huitcents com «Bandera de la Conquista» o «Pendón de la Conquista», foren depositats en una vitrina de cristal. Allò va permetre exhibir la vella Senyera a la vista del públic dins de la Casa de la Ciutat, primer en el seu emplaçament original enfront de la basílica de la Mare de Deu i la Seu de Valéncia i a partir de 1855 en l’edifici del carrer de la Sanc, que posteriors ampliacions entre els sigles XIX i XX donarien lloc a l’actual Ajuntament de Valéncia.
El llarc procés de redescobriment i de recuperació de la Senyera valenciana com a símbol de les llibertats valencianes començà a mijans del segle XIX gràcies als treballs d’erudits com els del valencià naixcut en Xàtiva Vicent Boix i un poc més avant gràcies als hòmens de la Renaixença valenciana i l’obra de la primera societat valencianista fundada per Constantí Llombart i comandada ben pronte per Teodor Llorente, «la societat d’amadors de les glòries valencianes, Lo Rat Penat».
La Gran Fira de Valéncia que es celebrava tots els anys des de 1871 en el mes de juliol, fon el principal aparador i altaveu de difusió de la Senyera que es custodiava en la Casa de la Ciutat. Els principals artistes i pintors valencians la plasmaren en els cartells oficials de la Fira valenciana i en gravats alegòrics publicats en la prensa gràfica. El primer valencianisme, naixcut en el canvi de segle, feu seua la Senyera de Valéncia com a bandera del renaiximent patriòtic. Ya no es tractava només de recordar i lloar el passat de la relíquia històrica, com feren els hòmens de la Renaixença, sino que simbolisava el renaiximent modern del Poble Valencià, els anhels de recuperar l’autogovern perdut i la dignificació de la llengua valenciana. La dictadura del general Primo de Rivera, llunt de debilitar eixe procés, va entendre que l’adhesió dels valencians a eixe símbol de les glòries pretèrites no minvava. 1928 fon l’any que, coincidint en la confecció d’una nova Senyera per part de la Corporació municipal, es va celebrar per primera volta des del centenari de 1838 la processó cívica del 9 d’Octubre a càrrec de l’Ajuntament, recuperant el cerimonial dels temps forals i assumint l’organisació de l’acte la Corporació municipal, encara que la Senyera que baixà de la Casa de la Ciutat i treta al carrer no era l’original fortament deteriorat, sino la còpia facsímil confeccionada entre el taller de l’industrial textil Sanchis Romero i la secció de Confecció de les monges i asilades de la Casa de Beneficència per manament del Marqués de Sotelo. En eixe acte, la corporació municipal, ademés de recuperar part del cerimonial que datava dels temps forals i celebrar el tradicional Te Deum de la catedral de Valéncia, se va afegir al recorregut oficial la parada davant l’estàtua eqüestre de Jaume I, lloc a on des de 1915 les entitats valencianistes, encapçalades sempre per Lo Rat Penat, commemoraven la conquista de Valéncia per part de Jaume I i la fundació del vell Regne.
Juliol de 1930 va marcar una fita important en este procés de reencontre dels valencians en el vell símbol de les llibertats valencianes. Davant la dimissió i eixida d’Espanya del general Primo de Rivera, va aprovar un decret que entre atres coses permetia exhibir en els edificis públics al costat de la bandera espanyola, les ensenyes locals, provincials i regionals.
Les banderes de Catalunya, País Vasc, Galícia i Andalusia, lluïren en els edificis municipals i provincials, moltes d’elles per primera volta.
En Valéncia, la Diputació fon la primera institució en exhibir la Senyera valenciana. Pero en la Casa de la Ciutat, l’acte programat el dia de Sant Jaume de 1930, superà en espectacularitat i resposta popular el de totes les comunitats que exhibiren bandera pròpia. La ‘Festa de la Senyera’, per a remarcar el seu caràcter regional, va unir en el cap i casal a les institucions municipals i provincials d’Alacant, Castelló i Valéncia en una plaça d’Emili Castelar (hui plaça de l’Ajuntament) plena de gom a gom.
L’hissada de la Senyera en la frontera de l’Ajuntament de Valéncia també s’aprofità per a presentar en societat la nova lletra en llengua valenciana de l’Himne declarat «Regional» en 1925.
Pocs mesos després d’eixa històrica jornada, la Diputació d’Alacant proclamava el 1 de març de 1931 la Senyera de Valéncia com a bandera de la Província, afegint-li l’escut d’Alacant. Eixe mateix mes, les tres diputacions valencianes i l’Ajuntament d’Alcoy regalaven cada una d’elles una Senyera valenciana a una ampla representació de la Casa Regional Valenciana de Barcelona, de visita per Terres Valencianes.
La proclamació de la segona República espanyola va fer créixer el sentiment valencianiste d’amples capes de la societat valenciana i la presència de la Senyera de Valéncia en tota classe d’events culturals, socials, polítics, institucionals i inclús militars va créixer de manera exponencial entre els anys 1931-36.
Fon en 1936, coincidint en les Festes de la Magdalena, quan hi ha constància a través de la prensa de Valéncia i Castelló que la Senyera fon hissada oficialment en la frontera de l’Ajuntament de la capital de La Plana.
Durant els anys que comprenen la Guerra Civil, la Senyera adopta diferents formes i versions. Pero sempre mantenint la morfologia i la combinació cromàtica tradicional documentada des de les cartes nàutiques o portolans del Quatrecents: les barres roges i grogues del senyal real d’Aragó i la franja blava, creada originalment per a servir de base a la corona real concedida al Cap i Casal del Regne per especial privilegi del rei Pere II de Valéncia ‘el Cerimoniós’.
La franja blava de la Senyera la podrem trobar durant els anys de la Guerra Civil adoptant diferents composicions: duent estampada la corona, sense la corona, en una estrela blanca o una estrela roja… Pero sempre mantenint la composició cromàtica i el disseny documentat des de principis del segle XV. En resum, el devindre de l’història va conduir a la Senyera de Valéncia, en apenes deu anys des de la recuperació de la processó cívica del 9 d’Octubre de 1928, de ser valorada com a relíquia històrica i símbol de glòries passades a convertir-se en un símbol del tot el territori valencià.
Publicat en fb,
per Vicent Sanç